Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Succeeix en moltes parelles que a mesura que passen els anys de relació, la rutina acaba afectant la passió, la complicitat i la convivència. Davant d’aquest declivi, a vegades és produeix la resignació compartida, però d’altres es busquen vies mai explorades per tal de revifar la flama. És així com algunes parelles, després d’anys d’estar junts, decideixen obrir-se a determinats jocs que, en ocasions, poden arribar a ser fins i tot macabres. Això és, més o menys, el que li passa a la parella protagonista de la novel·la La clau, del japonès Junichiro Tanizaki (Viena/Siruela). Ell és un professor vint anys més gran que la seva esposa, el matrimoni es va produir després d’un acord entre els pares. Tot i així, l’amor va sorgir, un amor particular, això sí. Ella és una dona molt conservadora, respectuosa amb les seves arrels i tradicions, però, en canvi, té un gran desig sexual que vol satisfer en tot moment. Ell, en canvi, comença a sentir-se gran, incapaç de respondre les necessitats de la seva dona, cosa que produeix una gran frustració en els dos.
Per sort, ell fa temps que escriu un diari, és una via d’escapament, la manera de desfogar els seus neguits existencials. Mai abans havia escrit res sobre aquest desequilibri sexual, però sembla que ha arribat l’hora. Ella, que mai no havia pensat a tenir un diari, de sobte decideix escriure’n un. És així com comença un joc entre els dos: primer, ocultar l’existència del diari, després deixar-lo a la vista, però amb marques per saber si l’altre ha caigut en la temptació, finalment posar totes les facilitats del món perquè el diari sigui trobat i llegit. La part més provocadora de tot això és allò que s’escriu i, per tant, allò que es vol que sigui descobert. Primer tot comença sent una afició bastant innocent, però a mesura que el joc avança, la cosa es complica i traspassa certes línies.
Aquestes noves complicitats no són del tot sanes, menys encara quan surten de les pàgines dels diaris i es tradueixen en perverses actituds sexuals entre els dos. Ell fa que ella acabi beguda per tal de gaudir del seu cos mentre dorm, ella sap que té cert poder i juga amb el renascut desig del seu marit, però a mesura que anem llegint veiem que aquest joc és altament autodestructiu. Almenys per a un d’ells. El lector, que en tot moment cau en el parany que planteja Tanizaki, anirà posicionant-se amb un o altre personatge. En una pàgina del diari, pot sentir més complicitat cap a ell, però després tot el contrari. Al final, però, sembla bastant evident qui guanya la partida. Al matrimoni l’acompanyen dos personatges més, la filla i la seva parella. El lector anirà dubtant del grau d’implicació d’aquests dos joves en el joc dels altres.
La clau és una novel·la aparentment senzilla, però te més teca de la que sembla en un primer moment. De fet, com que no és de les obres més conegudes de Tanizaki, un la comença a llegir més com un petit caprici, com una curiositat, però a mesura que avancem, veiem l’angoixa, la frustració, la necessitat de complaure, la falta de pietat, la corrupció dels personatges, sentiments que habiten l’ànima humana i que en moments desesperats surten a la llum manifestant-se de la pitjor forma possible. La clau no és només una novel·la sobre el desig, és sobretot un relat sobre la perversió i la degradació de l’ésser humà. Una novel·la colpidora i terrorífica a la vegada.
