Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
Ignorant com sóc, pensava que aquest llibre nou llibre de Vicenç Pagès Jordà era l’estrena com a autor de relats de l’escriptor. Més tard, arran de les entrevistes que ha suposat la publicació d’Exorcismes (Empúries), he pogut descobrir que l’autor començà en el món literari gràcies al conreu d’aquest gènere. Per a mi no és cap sorpresa acabar un llibre de Vicenç Pagès i pensar: com l’he gaudit, l’única sorpresa amb ell ha estat en el poc reconeixement que va tenir el seu llibre anterior, Robinson (Empúries), per part de molts jurats. Un exercici d’estil d’un nivell formidable que deixava en evidència que molts premis els guanya abans un llibre de pa sucat amb oli, en lloc d’un llibre sucós.
El títol, ben triat, ve acompanyat d’un pròleg reflexiu en què s’hi esmenten diferents concepcions del que ha de ser un llibre. Reflexions teòriques i noms d’escriptors de pes que queden contraposats per la idea final que té Pagès del conte. Dins d’aquest marc teòric bàsic: brevetat, claredat i altres característiques, l’autor ens proposa una concepció emocional que, si m’ho permeteu, és la forma amb la qual Sergi Pàmies ha escrit L’art de portar gavardina (Quaderns Crema): “Sospito que l’estat òptim és la malenconia, l’spleen, la sensació de pèrdua, d’implosió, la maledicció susceptible de transformar-se en bellesa, la paradoxa que Victor Hugo anomena «la joia d’estar trist».
Exorcismes esdevé un deliciós recull de contes que Vicenç Pagès ja havia escrit fa temps però d’una vitalitat duradora, ja que ens enfrontem amb textos que dintre de 50 anys seran igual d’atractius que ara. De fet, hi ha la figura de Fabra, de qui enguany commemorem els 150 anys del seu naixement i els 100 anys de la publicació de la Gramàtica Catalana. D’aquí a 50 anys, si no heu patit cap exorcisme alienígena, podreu obrir aquest llibre i celebrar així els 200 anys del naixement del Mestre.
El llibre comença amb una intromissió sigil·losa en el món filològic mitjançant la figura d’una correctora malaltissa i segueix per tot ell introduint-hi diferents contes amb personatges d’una originalitat desmesurada. Pagès aporta la pausa quan cal, el llenguatge bàsic d’estructura subjecte-verb-predicat quan ho requereix i se submergeix també en una teranyina lèxica per a demostrar que ho sap fer. Que ell entén aquest joc.
Tots els contes estan tancats amb la cura d’un lutier perquè el lector acabi amb la sensació de no faltar-ne ni una coma. Si n’he de triar un em quedo amb «Cercles d’infinites combinacions», un conte que barreja llengua, misteri i desaparicions, però la tria d’un és un exercici massa dur, doncs altres títols com «Per llegir al metro», «Josep Maria o el príncep», o «Gnocchis» són d’una qualitat tan remarcable que la no menció la veig com a manca d’informació. A més a més, l’autor ens regala unes notes finals en què explica d’una forma sintètica en quin moment va escriure aquests contes, amb unes explicacions que, sense voler o volent, descriuen la carrera de l’escriptor empordanès, un dels noms d’aquesta vertadera nouveau-rentrée.
Us donaria moltes raons perquè aquest fos la vostra propera lectura, però penso que ho heu de fer per la justícia literària de donar visibilitat a la gent que vertaderament sap escriure, i no a llibres bàsics que són, tal com deia Rodoreda de Trabal, un ou ferrat sense oli, per molta premsa que tinguin al darrer.
