Hanne Ørstavik (Tana, 1969) és una escriptora noruega que tot i que té unes quantes novel·les publicades, Amor –la tercera que va escriure- és la primera que arriba en català (Les Hores, amb traducció de Blanca Busquets) i en castellà (Duomo, traduïda per Lotte JK. Tollefsen). Ørstavik vesteix amb personalitat, el seu aspecte no deixa indiferent, un pot pensar que li agrada cridar l’atenció, però quan se la coneix, un s’adona que té una més aviat aguda, molt suau, la seva actitud és tranquil·la, de caràcter introvertit tot i que riu generosament quan alguna cosa li fa gràcia,. Ørstavik és, segurament, una persona observadora, molt reflexiva, a qui li agrada escoltar, atenta als petits detalls. Diu que escriu amb imatges, i, de fet, Amor és una novel·la plena d’imatges, la principal de les quals és una freda nit d’hivern en un poble de Noruega on un fill passa les hores amb una veïna de la seva edat per donar temps a la seva mare a què li prepari una festa d’aniversari, però ella no se’n recorda d’això i passa la nit coneixent un home, necessitada com està de trobar un amor que fa temps que busca. Amor és, doncs, una novel·la sobre mares i fills, sobre el que entenem per amor, sobre la incomunicació i les necessitats, la frustració i les esperances. Una novel·la plena de silencis i de paisatges (físics i existencials) freds.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
En la seva novel·la, una mare soltera obsessionada per trobar parella oblida que el seu fill espera que ella li prepari una gran sorpresa d’aniversari en una freda nit d’hivern en què ell volta pel poble amb una amiga que acaba de conèixer i ella està amb un desconegut imaginant un amor impossible. Què volia transmetre amb aquesta història?
La veritat és que quan vaig començar a escriure no tenia un objectiu determinat, només partia d’una imatge que tenia al meu cap, la d’aquest nen petit esperant a casa que arribi la seva mare. A partir d’aquí, vaig anar escrivint sense rumb fixe, la novel·la està escrita en present, cosa que em facilitava centrar-me en l’ara i no en el que havia de passar. Per altra banda, reconec que aquesta ha estat una història molt aterridora per a mi, perquè està plena d’elements i personatges enigmàtics, molt inquietants fins i tot per a mi. Ara bé, quan llegeixo la novel·la com a lectora, no com a escriptora, puc percebre que en aquestes pàgines hi ha un interès per retratar la soledat del nen, tot i que també es pot parlar de la soledat dels adults.
En quin moment va deixar de tenir aquesta por quan escrivia?
No sabria dir-te, escriure és una tasca més complicada que llegir. Més que saber què volia amb aquesta novel·la, segurament per a mi seria més fàcil dir què no volia. De totes maneres, sí que en mi hi havia la voluntat de transmetre al lector uns sentiments, fins i tot un paisatge, però no parlo només d’un espai on passen coses, sinó també d’un paisatge existencial. La vida és el que et passa cada dia i a vegades només ens adonem d’això quan tirem la vista enrere. Llavors som més conscients del dramatisme que ens acompanya.
Aquest paisatge l’ha acompanyat a vostè en algun moment de la seva vida?
De fet, sí, jo vaig començar a escriure aquesta novel·la ja fa vint-i-tres anys, quan la meva filla era petita. Jo vivia al nord de Noruega, pràcticament tocant amb la frontera russa. Escrivint Amor, reflexionava sobre la meva pròpia filla, sobre com es podria sentir ella. Això va fer que revisqués la meva infantesa i alguns dels sentiments que el lector pot trobar en la novel·la. De totes maneres, insisteixo, fins que no vaig acabar d’escriure-la, no sabia què volia dir exactament.
I ara que pot enfrontar-se al seu llibre com a lectora, podríem dir que mare i fill són personatges a la recerca d’amor?
Certament, mare i fill estan buscant l’amor, a la seva manera. El que passa és que la mare està realment molt necessitada de l’amor d’un home, no pensa que tingui prou amb l’amor del seu fill, i això produeix que hi hagi carències en la relació amb el nen. Vaig titular la novel·la Amor perquè aquesta és una paraula molt accessible, tothom la coneix, però no tothom sap què implica. Quan jo era petita els meus pares em parlaven constantment d’amor, però jo no percebia aquest amor, i quan jo vaig ser mare em vaig preocupar molt de què la meva filla sí el percebés. L’amor no només s’ha de dir, s’ha de fer sentir. De què serveix parlar d’amor si l’amor no hi és?
Abans parlava vostè del sentiment de soledat i d’un determinat paisatge existencial. Aquests sentiments són diferents al països nòrdics respecte a la resta d’Europa?
És difícil parlar en termes massa generals, però jo he viscut un parell d’anys a Itàlia, un país socialment molt semblant a Espanya, i realment vaig veure una gran diferència en la manera com és la gent. Al sud d’Europa la gent està molt més en contacte, tot el temps, s’escriuen missatges constantment, queden per fer cafès, xerren… A Noruega això no passa, jo puc estar dues setmanes al meu pis sense parlar amb ningú. Crec que això té a veure amb la cultura, amb la manera com ens coneixem, com parlem, com mengem, al sud d’Europa la gent comparteix el menjar, comparteix taula…
En la novel·la vostè va alternant la veu de la mare amb la del fill. Tenint en compte que no sabia cap a on volia portar la seva història, li va resultar fàcil aquesta estructura?
Bé, aquesta era la meva tercera novel·la i sempre havia escrit d’una manera molt poètica, pensant en imatges, evitant escriure històries llargues. Amb Amor va ser igual, només que en aquest cas volia que hi haguessin dues veus. Al principi escrivia en un full el que li passava al nen, i en un altre el que li passava a la mare, però després de trenta pàgines escrites vaig pensar que podia funcionar millor si ho anava intercalant directament en el text, i m’hi vaig sentir còmoda així.
Li agraden les històries curtes, però en el moment en què ens presenta els personatges, abans hi podia haver una altra novel·la de cinc-centes pàgines, perquè intuïm que hi ha un passat una mica dolorós en aquesta família, però vostè no ens explica gaire cosa.
Jo prefereixo deixar finestres obertes, perquè així dones més marge al lector per imaginar. Ell decideix com entra en aquesta història i ell decideix com surt, hi ha moltes més solucions on escollir.
Tinc la sensació que, si bé en la novel·la tot són paraules, si es fes una adaptació cinematogràfica, en la pel·lícula predominarien els silencis.
Sí, sense cap dubte, seria una pel·lícula molt silenciosa. Hi ha hagut diversos intents de convertir la novel·la en una pel·lícula, però sense èxit, ara encara hi ha moviments i potser en uns anys tindrem una versió cinematogràfica. Però sí, et dono la raó, és una història plena de silencis.
La mare d’aquesta novel·la és una mala mare?
Aquesta és una de les coses que prefereixo que sigui el lector qui ho decideixi. De totes maneres, la meva lectura del llibre ha anat canviant al llarg dels anys. Quan jo l’escrivia, em sentia molt enfadada amb aquesta mare, però amb el temps, crec que pots arribar a entendre-la. Ella no és un diable, no és una mala persona, només que té unes necessitats molt profundes i això fa que actuï d’aquesta manera equivocada, distanciant-se del seu fill. Per a mi ella és un personatge molt tràgic. Crec que aquesta és una bona pregunta que s’ha de fer el lector.
Segurament la perspectiva del lector dependrà de si és pare o no, si és un jove lector o un de més madur…
Cert, però l’opinió que té el lector del nen segurament no canviarà amb el temps, perquè tots hem estat nens, i és fàcil entendre’l. En canvi, amb la mare això no passa, aquí és on cada lector farà la seva pròpia lectura.
No troba que la narrativa noruega contemporània és, en general, molt dramàtica i introspectiva?
Bona pregunta, però em deixes una mica fora de joc, perquè no sé què respondre. Suposo que hauria de llegir millor altres literatures per poder comparar. Puc dir que la literatura nòrdica és bastant similar, la noruega, la sueca i la danesa, per exemple. Deixa’m pensar… Sí, suposo que sí, la literatura nòrdica és molt introspectiva, i això deu ser perquè als països nòrdics la gent està més sola que al sud d’Europa, i això estimula la introspecció. No m’ho havia plantejat mai, i l’hi donaré voltes, si ens tornem a trobar en el futur, et podré respondre millor.
