Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Ginés Sánchez (Múrcia, 1967) és un autor sorprenent i innovador, considerat pels crítics literaris un dels millors autors espanyols actuals tot i que sigui, encara, relativament poc conegut. Més enllà del nucli dels arguments, allò que sorprèn de Sánchez és el seu treball sobre el llenguatge, que frega l’experimentació i aplega un munt de recursos esplèndids. En aquest llibre, però, aquesta mateixa virtut es converteix en un llast, pel fet que la història, la narració, es dilueix entre paraules i frases i acaba per fer-nos perdre enmig de les més de sis-centes pàgines del volum. Tan sols cap al final de la novel·la es dinamitza la situació tot i que una trama excessivament complexa dificulta la comprensió del lector convencional, sorprès, això sí, per l’habilitat ambiciosa de l’escriptor.
El fons resta subordinat a la forma, doncs. No és pas que no n’hi hagi d’història, de fet n’hi ha tres, les d’aquestes dones en la foscor que evoca el títol. Cadascuna d’elles, que acabaran coincidint en un viatge inquietant, podria ser objecte d’un llibre diferent i la coincidència de destins no acaba de lligar del tot. Són tres dones molt diferents, una professora universitària madura, a la recerca d’experiències sexuals amb homes joves, una lesbiana que cerca l’amor i l’afecte entre nombroses dificultats i una jove prostituta maltractada i innocent. Sánchez mostra el pes de moltes lectures al darrere, Bolaño sobretot, i fa servir un castellà amb ressons hispanoamericans molt ben utilitzats, fins al punt que si ens diguessin que l’autor és d’algun país d’aquell continent no ho desmentiríem.
La novel·la incideix en la violència, en el mal, personificat per homes corruptes i temibles. Es tracta d’una visió del mal i la perversió que frega el simbolisme, l’al·legoria. L’autor trenca la redacció convencional o lineal, això no és nou, de fet l’autor sap que poques coses són noves, en el món literari. Sánchez se centra en l’elaboració lingüística, en l’experimentació i en un esforç de redacció de filigrana, en l’intent de renovar i reinventar la literatura. L’autor, potser conscient de les dificultats que generarà en els lectors, anticipa a cada capítol, amb un llarg títol introductori, alguna cosa del que s’explicarà, a l’entorn d’aquestes vides turmentades de tres dones que acabaran per haver de col·laborar. El món interior d’aquestes dones està molt ben reflectit, això si, les seves veus s’expressen a través de monòlegs, de reflexions, d’evocacions de fets diversos.
El valor literari de Mujeres en la oscuridad (Tusquets) resulta innegable i està molt bé que el panorama editorial entomi reptes com la publicació de llibres que demanen un esforç lector al qual no estem acostumats. La novel·la es pot considerar negra, té intriga i moments molt foscos, però va molt més enllà i l’argument esdevé una mica forçat. La vida d’aquestes tres dones hauria funcionat millor de forma independent, hi havia material de sobres, en tot cas, però, no va ser aquesta l’opció de l’autor. Sánchez s’expressa a través de frases molt breus, no defuig la innovació sintàctica i tot plegat, malgrat desvetllar una admiració indefugible acaba per cansar, com passa amb alguns escenaris d’estètica barroca excessiva.
Amb tot, paga la pena acostar-se a aquest autor i, en tot cas, és millor fer-ho sabent que ens enfrontarem a dificultats importants relacionades amb una prosa brillant i agosarada a la qual no estem gaire acostumats darrerament i que cal consumir amb una certa lentitud i sense prejudicis.
