Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Vaig descobrir l’escriptor txec Ivan Klíma (Praga, 1931) amb el seu llibre d’articles L’esperit de Praga, que va publicar Quaderns Crema en català i Acantilado en castellà. Crec que vaig arribar a ell per atzar, perquè en aquella època jo viatjava sovint a la República Txeca i qualsevol llibre que parlés del país em venia de gust. Podríem dir que Klíma les va veure de tots colors: va patir l’ocupació nazi i va passar tres anys en un camp de concentració, del qual va sortir amb l’alliberament dels soviètics quan tenia 14 anys. Va viure sota el regiment comunista txecoslovac i la Primavera de Praga el va agafar sent editor d’una important revista literària. Altres episodis dels quals va ser testimoni són la invasió soviètica de 1968, la Revolució de Vellut de 1989 i la divisió del seu país en dos (República Txeca i Eslovàquia). Va viure als Estats Units com a exiliat, on va ser professar a la Universitat de Michigan, i quan va tornar a Praga va haver d’exercir diversos oficis per tal de sobreviure (i perquè el deixessin viure més o menys tranquil), com conduir ambulàncies o fer de missatger. I com que les va veure de tots colors, el seu llibre L’esperit de Praga em sembla tan significatiu. En ell reflexiona sobre aspectes com les febleses i tiranies de la condició humana, el poder, les llibertats, la moral i els fracassos de la societat. Aquest és un llibre que no he deixat de recomanar-lo a amics i coneguts. Malauradament, en castellà només s’han publicat un parell de títols més: El juez juzgado (el va publicar Debate, però està exhaurit i és gairebé impossible de trobar) i Amor y basura (Edicions 62 va fer una edició en català i Acantilado en castellà).
A Amor y basura, Klíma comença el seu relat amb un fet clarament autobiogràfic: el seu retorn a Praga, després d’una etapa exiliat als Estats Units, i la obligació de deixar estar la seva carrera intel·lectual per tal de sobreviure com a escombraire. En aquesta nova feina es troba amb companys que també han estat professionals d’altres especialitats i que ara es veuen devorats per les circumstàncies socials i polítiques del país i han d’acceptar que el seu rol ja és un altre. La novel·la sembla més aviat una sort de memòries fictícies, el protagonista ens va explicant els seus avatars a la feina, però més que les tasques diàries, assistim a les converses que va tenint amb els seus companys, els seus neguits existencials i les seves dèries literàries, que en té unes quantes, especialment referents a Kafka, de qui ens va parlant sovint, perquè tant Kafka com ell han sigut, d’alguna manera, purgats pel sistema. Una de les coses que més el preocupa, o més aviat el decep, és la utilització per part d’aquest sistema repressor d’un llenguatge buit, superficial i banal que té com a objectiu justificar les accions del govern. Ell anomena a aquest llenguatge yerkish, en referència al llenguatge artificial que es va crear als anys 70 als Estats Units per mirar de comunicar-se entre primats no humans. La ironia o mala bava és clara: el sistema txec converteix els ciutadans en micos.
Tot això ho podrien situar dintre de la brossa del títol. Per altra banda hi ha l’amor. El protagonista és casat, té una família, però ha començat una relació paral·lela amb una artista una mica excèntrica. Per a ell aquest romanç no té gaire importància, almenys al principi, però ella –que també és casada- cada vegada li demana més, bàsicament passar més temps junts. El personatge, doncs, es mou entre dos amors, però no sembla del tot entregat a cap d’ells, més aviat és un personatge derrotat, que es va movent com pot per la vida. En aquesta història hi ha altres personatges perifèrics, com el fills o el pare del protagonista, un enginyer d’avions, que van ajudant a dibuixar el desgavell vital que travessa l’escombraire. Haig de dir que, vist des de fora, la història sembla potent, vaig entrar amb moltes ganes a aquest Amor y basura, però a mesura que anava llegint, el sentiment d’avorriment anava creixent. És una lectura molt feixuga, perquè em sembla que és d’aquelles narracions que si et menges cinquanta pàgines del mig, tampoc passa gaire cosa. Dit d’una altra manera, l’autor estira i estira un argument que es pot resoldre en la meitat de pàgines. Arriba un punt en què la paciència s’acaba i un espera que hi hagi algun gir, alguna cosa diferent, però Klíma gira tota l’estona al voltant del mateix, sense que vagi aportant gaires novetats argumentals. Amor i brossa es va publicar l’any 1988, durant l’exili, i va ser un important reconeixement internacional, cosa que em sorprèn una mica, perquè jo, més enllà de les bones intencions de l’autor, no li he vist gaire la gràcia.
