Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
El jurament és una de les darreres novel·les de Sílvia Romero, escriptora que compta ja amb una trajectòria remarcable i ambiciosa en el món de la literatura, en diferents gèneres però, sobretot, en el camp de la narrativa. En aquest llibre incideix en el gènere de la novel·la històrica, evocant dos fets importants i tràgics esdevinguts a l’Anglaterra del segle XVII, la gran epidèmia de pesta i l’incendi de Londres, dos fets que van colpir l’autora en llegir sobre ells i que van inspirar, en gran part, aquesta novel·la.
El llibre parteix de l’actualitat a través d’una parella, Pilar, pintora, i Manel, antiquari, un home simpàtic i amic de fer acudits, un tret que en alguna ocasió resulta una mica reiteratiu al llarg de la narració. La parella viu a Llançà quan rep un estrany regal, un quadre, precisament de l’incendi londinenc, que els envia un expert en art, amic de Pilar. Sota la pintura, feta per un autor poc conegut, es possible que se n’amagui una altra d’algú més reconegut i valorat, el gran Rembrandt.
La parella viatjarà al Regne Unit per tal de trobar-se amb l’autor del regal i tot plegat ens portarà a reconstruir la història del quadre i la de les persones que van convergir al seu voltant en un moment i una època, així com a seguir la petja dels seus descendents, fins al present. A la primera part del llibre passem del present al passat i ens situem en diferents escenaris, la Catalunya actual i l’Anglaterra i l’Holanda del segle XVII. A la segona part de la novel·la el pes del passat és més evident i ens trobarem immergits a l’Anglaterra de l’època, molt ben evocada i reconstruïda per l’autora. La complexitat de la narració, que es podia haver alleujat amb l’eliminació d’algunes reiteracions prescindibles, com ara la persecució que un dels personatges sofreix per part d’un malvat de manual, ve abaltida per la utilització d’un llenguatge planer i eficaç.
Alguns fets i situacions resulten previsibles i potser no calia el recurs una mica tòpic a un diari del passat on s’expliquen els esdeveniments. En algun moment la relació entre el present i el passat resta una mica forçada. A favor del text trobem la documentació acurada sobre l’època i les seves circumstàncies i mentalitat, així com les precisions a l’entorn de personatges reals, com ara el mateix Rembrandt o les referències als prejudicis diversos que suraven en aquell context. Tot plegat conforma un context versemblant i ben relatat, que evidencia la seriosa documentació amb què l’autora ha treballat a fons, per situar-nos en un context que no és el nostre i en el ben descrit Londres de l’època.
Sílvia Romero es mostra de nou com una escriptora ambiciosa, constant, amb ganes d’explorar nous camins i entomar reptes diversos en la seva narrativa. El jurament ha rebut el premi de narrativa Blai Bellver, de la ciutat de Xàtiva, publicat per Bromera, una editorial imprescindible en el camp de la literatura catalana. Romero (Barcelona, 1962) ha escrit novel·la, poesia i teatre, compta amb deu novel·les publicades i amb reconeixements i premis diversos (Sèrie Negra de Novel·la, Columna Jove, El Lector de l’Odissea i el Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó). Ha estat presidenta de l’ARC, directora de la revista digital Lo Càntich i creadora de la revista Inèdits.
