Marta Planes. Lleida / @martaplanes
A Tres hiverns a Londres (Rosa dels Vents), Fúlvia Nicolàs narra la vida de l’Anna Belaure concentrant-se sobretot en els tres hiverns del títol, els anys (1955-1958) que passa a Londres estudiant infermeria a l’Hospital Saint Olave’s. Tres anys que marquen la seva vida, en què descobreix una ciutat molt més alegre i lluminosa que la seva Barcelona de la postguerra. A Londres, l’Anna hi viu moltes primeres vegades: el primer cop que viu sola, el primer amor, les primeres festes, els aparadors il·luminats, els museus. Aquestes descobertes s’intercalen amb flaixbacs al passat que ens permeten conèixer d’on ve l’Anna i les seves companyes catalanes a l’Hospital: la Cedes, la Júlia i la Flora.
Tot i que els anys que passa a Londres són importants per a l’Anna (“la segona part de la meva vida”, en diu ella) no es podria qualificar d’una època d’educació sentimental ad hoc. En aquest sentit, l’Anna ja ve “educada” de casa. Per començar, quan empren el viatge cap a Anglaterra, ja té 21 anys. Filla d’un matrimoni mal avingut, ha viscut una infantesa marcada per la postguerra i les monges del Sagrat Cor de Maria (“érem filles dels vençuts, eren els anys quaranta”, recorda) i la incorporació al mercat laboral amb només 14 anys. La novetat, a Londres, és l’amor, en Bjorn, un noi noruec amb qui comença una estreta i intensa amistat que acaba convertint-se en una relació sentimental que ell trenca per anar-se’n a treballar al Brasil.
Després de la ruptura, l’Anna torna a casa pel casament de la seva germana Muntsa i quan ja es prepara per tornar a Londres, el seu germà té un greu accident que l’obliga a quedar-se. “Seria infermera, però sense uniforme, i només per a ell, dia i nit”. Després d’uns mesos cuidant-lo, troba feina com a secretària i comença una altra etapa. I de sobte, arriba una carta. “No la llegiré. No pas ara, que queda un mes i mig per casar-me. Tanco la porta del meu quarto i la deixo amagada a l’escriptori, al fons del calaix del mig”. L’Anna ha pres una decisió que pot canviar tota la seva vida. Se’n penedeix? Enyora el que podria haver passat, però ho fa amb resignació: “Però llavors, si tingués tot això, i ho volgués, on seria, l’Ernest? Quina vida hauria tingut? (…) I potser enyoraria aquella vida, que és aquesta que tinc.”
L’autora ens explica que el primer amor deixa petjada i fins i tot pot marcar la nostra existència, però ho fa sense dramatismes. L’Anna es defineix a si mateixa com a “la més mansa de les germanes” i de fet, accepta amb resignació els camins per on la vida la va portant: quan les circumstàncies l’hi obliguen, renuncia a ser infermera i treballa com a secretària. Pel que fa a la vida sentimental, enyora en Bjorn però també estima el seu marit i, tot i que s’imagina altres vides, conclou que li agrada prou la seva.
La novel·la conté un error al primer capítol: l’autora el situa al novembre del 1960 i és quan arriba la carta que l’Anna no vol llegir. Entenem, però, que la data correcta hauria de ser 1961. Es dedueix al capítol 27, datat a març de 1961, en què l’Anna no menciona un fet tan cabdal com la carta. El contingut d’aquest capítol seria sens dubte ben diferent si quatre mesos abans hagués rebut aquesta carta. El capítol 28, situat al desembre del 1961, ho confirma: hi apareix la carta. Fa uns dies que l’ha rebuda, per tant al primer capítol hi ha un error de datació que si bé en cap moment desvirtua l’argument de la novel·la, fa incoherent algunes afirmacions del capítol 27 i obliga a anar endavant i endarrere per comparar dates. És necessari que l’editorial ho corregeixi de cara a pròximes tirades.
