Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
La mobilització de la gent gran, com el moviment feminista, no és un fet nou. Durant els anys setanta ja hi va haver manifestacions i protestes amb un eslògan que es va fer popular: Jubilat, aixeca el cap. Un dels aspectes de la confusa i, en ocasions, decebedora, situació social i política actual rau en la represa de reivindicacions antigues, mirades des de l’òptica del present. Paca Tricio és la presidenta de la Unión Democráatica de Pensionistas y Jubilados de España i secretaria de la Plataforma d’ONG d’Acción Social. Al llarg de la seva vida professional ha compaginat la tasca a l’empresa privada amb la participació voluntària en un munt d’associacions reivindicatives. Aquest llibre incideix en un moment oportú, en una problemàtica centrada en el tracte i consideració rebuts, avui, per la gent gran, persones jubilades, situades en un ventall que pot anar, gràcies a l’allargament de l’esperança de vida, des dels seixanta-i-pocs anys fins a una mort que avui es pot situar més enllà dels vuitanta anys.
Com en el cas de la situació de la dona moltes coses no se’ns fan visibles, ni tan sols a les persones afectades, fins que algú no ens obre els ulls davant de les discriminacions injustes. Allò del mansplaining, el paternalisme condescendent amb el qual els homes parlen a les dones es podria aplicar, amb algun altre terme, a la forma com es parla a la gent gran o es parla de la gent gran. Tricio, de fet, fa servir edatisme, en referir-se a la discriminació a causa de l’edat. Reivindica termes com vell o ancià malgrat que, tot i ser paraules lloables, s’han malmès a base de pervertir-les, fins a convertir-se en una mena de penjament. Rebutja que es titlli algú de iaio, avi o àvia, ja que aquest és un terme que respon a una situació familiar i que tan sols haurien d’utilitzar els nets i netes corresponents.
El llenguatge té aquesta servitud. Les paraules assoleixen connotacions absurdes, no desitjades o pejoratives. Per això Tricio es decanta per mayor en castellà, en referir-se a aquest col·lectiu, terme que es correspon amb gent gran o major, en català, segons la parla de cada indret. De la mateixa manera que en fer referència a gent més jove es diferencia la franja dels vint anys de la dels quaranta o cinquanta, quan s’al·ludeix a la gent gran tot es fica al mateix sac. L’autora espigola i comenta molts disbarats amollats per polítics o per persones dels mitjans de comunicació, en referir-se a aquesta gent gran que en ocasions sembla fer nosa, en viure massa anys.
Tricio analitza així mateix la publicitat, la imatge que es dona de la gent gran de forma explícita, en una època en la qual envellir està gairebé malvist, i en la qual s’ofereixen cremes anti-edat o productes per no fer pudor de vell. Els jubilats, molts dels quals amb paga, tot i que un gran nombre d’aquestes pagues no passen dels set-cents o vuit-cents euros, s’enfoquen com una mena de privilegiats amb la casa pagada. S’obvia la situació de moltes persones soles, dones vídues una gran majoria, en una situació pràcticament de pobresa. O s’obliden els grans esforços fets, en èpoques difícils, per tal d’assolir un habitatge modest.
Si la situació de la dona encara topa avui amb diferències importants, en la societat, les dones grans van sumant discriminacions. Són les dones grans les protagonistes de molta publicitat lamentable, que no aguantaria una anàlisi seriosa sobre la imatge que es dona i el consum anti edat que fomenta. Quan, de fet, en molts casos son un suport imprescindible per a la cura dels infants i sovint un suport econòmic per als fills i filles. Aquest llibre és breu i molts dels temes que hi convergeixen demanarien més extensió i aprofundiment, però té la virtut d’encetar-los sense prejudicis, d’una forma clara i contundent, directa i sense embuts, i d’insistir en coses com ara la sexualitat, el dret a una mort digna, el suport familiar que representen els grans, sacrificant sovint el seu lleure i la seva llibertat personal, o en el maltractament silenciat que reben, en ocasions, a dins de les mateixes famílies.
El col·lectiu ha mostrat el seu poder de mobilització, transversal, per damunt d’ideologies i procedència. És necessari aixecar la veu de forma organitzada i participar en les reivindicacions que calgui. De fet, com en tantes coses, és la societat la que ha de canviar i no les persones, en aquest cas, la gent gran. Mentrestant cal tenir en compte que ni la indignació ni la dignitat no es poden jubilar en cap moment. Encara mes si es considera que la gent gran és avui molt nombrosa i diversa, que pot votar i decidir i que no vol quedar bandejada de la societat activa ni vol ser manipulada per la publicitat o pels tòpics que semblen irreductibles.
El reconeixement de l’experiència i de la tasca d’aquest col·lectiu en augment, al qual la gran majoria de persones arribarà, conforma un potencial que no es pot obviar ja que el reconeixement del seu valor beneficia la societat, en general, sense divisions absurdes en franges d’edat. Aquest és un llibre imprescindible a l’hora d’encetar un debat a fons sobre la situació actual de les persones de més de seixanta o seixanta-cinc anys, moltes de les quals, ja, jubilades de la seva tasca professional, però que són membres actius i imprescindibles de la nostra societat.
