Vicent Flor (1971) és un dels personatges més coneguts dins del món cultural valencià. Llicenciat en Ciències Polítiques i doctor en Sociologia, Flor ha viscut de primera mà dos dels fenòmens que més m’interessen avui dia: la cultura i el catalanisme, amb el seu germà dolent, l’anticatalanisme. L’abril del 2011 publicà Noves glòries a Espanya, anticatalanisme i identitat valenciana amb un intent de presentació al Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València. Dic intent perquè el feixisme més ranci valencià va assaltar l’acte amb el llançament de cadires, llibres i bombes de fum, i va ser el senyal perquè l’esquerra valenciana despertés (encara ho està) i veiés com el feixisme a casa nostra no és mort. Entrem al sempre preciós Institut Alfons el Magnànim de la seva mà. Refredat, ens rep al seu despatx, decorat amb unes prestatgeries que recullen el treball que ha fet com a director de la institució. El canvi ha estat sobtat, amb ell el prestigi del qual gaudia l’Institut ha crescut en poc de temps, amb el nostre fervor desig d’una continuïtat en el temps.
Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
Vostè arriba a l’Institut Alfons el Magnànim farà tres anys, i d’ençà que agafa la batuta hi ha tot un canvi immediat, no solament de visibilitat sinó també pel que fa al tractament de la llengua. Com va ser la seua arribada?
Va haver-hi un concurs públic al qual jo em presento amb un projecte prou ambiciós, amb allò que creia que havia de ser el Magnànim com a editorial pública, és a dir, una casa al servei de la ciutadania. Vaig tocar temes d’actualitat, de literatura, de debats socials, i a més sabia que havia de donar resposta a la llengua pròpia d’aquest país, però sobretot havia de tenir la diversitat temàtica. Plantejàrem un projecte i no estem sinó complint-lo.
Hi hagué una mica de polèmica, crec recordar.
En ser un concurs públic hi hagué molts candidats, i als mitjans de comunicació els encanta crear polèmica. Ara ha eixit que un dels qui es presentaven, Eduard Mira, demanava més transparència en eixe concurs i aparegué que havia estat una persona que va cobrar 360.000 euros de la Fundació Jaume II el Just De vegades passen aquestes coses…
La seua empremta per l’Institut ha estat clara: el 2018 han publicat 58 llibres, un 16% més que l’any passat, i la publicació de llibres en valencià ha crescut un 232% respecte del 2015. Com es reflecteix tot açò en la cultura valenciana?
Som modestos, al dia a dia dels valencians l’aportació del Magnànim és molt modesta, però estem orgullosos per haver posat una pedra en el sentit que des de fa molt de temps hi ha una visió del nacionalisme espanyol de considerar que el valencià és una llengua folklòrica, una llengua de llauradors. Jo crec que una de les millors coses que podem fer pel valencià és demostrar que és una llengua també per a l’alta cultura. En valencià no sols publiquem llibres originals interessants sinó que a més publiquem traduccions, obrim finestres. Em fa gràcia perquè quan en el primer consell de l’Administració, un professor d’història moderna em va dir: “Vicent, no tindràs prou originals per a editar en valencià”. No donem coi ara. M’agradaria editar molts més. Que no n’hi ha és mentida. El valencià és una llengua de cultura i de prestigi. Nosaltres solament ho mostrem a la societat, i amb bons resultats. Els tres llibres més venuts de l’Alfons el Magnànim (tot i que publiquem en valencià i castellà) són en valencià.
Com veu el món editorial a Catalunya i al País Valencià?
Tenim coses en comú, el llibre té molts competidors, els mil·lenials tenen al seu abast moltes coses que fan que el llibre en siga una més. Els tiratges són els que són, es venen pocs llibres. Amb tot, hem incrementat les vendes, i és motiu per a somriure. El que sí que veig és que hi ha un mercat molt dividit. En general, el que es fa a Catalunya arriba poc al País Valencià, arriba però poc; i el que es fa al País Valencià arriba molt poc a Catalunya. No sols poc, sinó molt poc. Açò és un tema que no ens podem permetre. Es fan coses interessants allà i coses interessants ací.
I què caldria millorar de cada banda?
Caldria que tinguérem ponts de comunicació mitjançant institucions culturals, editorials, mitjans de comunicació… Ha d’haver-hi intercanvi d’informació. N’hi ha, gràcies a les xarxes, però és insuficient. Jo sempre dic que, dissortadament, valencians i catalans som dos pobles separats per la mateixa llengua. En un context de minorització de la nostra llengua és molt important que València i Barcelona ens mirem més.
A banda de llibres, l’Institut Alfons el Magnànim fa uns debats d’una qualitat fabulosa. Enguany amb presència internacional com el francès Michel Maffesoli o l’estatunidenc David Madden. Enfront altres entitats que han reduït l’oferta per la crisi, el Magnànim no deixa de créixer. Quina ha estat la rebuda dels valencians?
El meu objectiu era convertir el Magnànim en un centre de debat públic perquè pensem que la democràcia —i en aquests moments tenim un risc important per a la democràcia— requereix demòcrates. Em sembla una obvietat però s’oblida. Un demòcrata és una persona que respecta el pluralisme, l’opinió de l’altre, i que està disposat a escoltar. És una obligació per als ciutadans tenir més informació, i les editorials ho hem de facilitar.
L’Institut Alfons el Magnànim depèn de la Diputació de València. Com els afectaria un canvi de govern?
Depèn de quin canvi de govern. A la dreta? A mi m’agradaria que les institucions tingueren unes determinades polítiques de continuïtat perquè ningú pot fer un projecte cultural ben fet a quatre anys. Ningú. Nosaltres no vàrem anul·lar els llibres previstos abans d’arribar-hi. A mi m’agradaria que això pogués continuar. A mi m’agradaria que no entrara ningú com un elefant a una cristalleria, perquè qui pateix són els ciutadans, però ja ha passat i pot tornar a passar. La gent ha de ser conseqüent amb el seu vot, i ara més.
Jo el coneixia pel llibre Noves glòries a Espanya. A la societat valenciana hi ha el factor anticatalanista, que bé a ser antivalencianista, hi ha cap possibilitat de revertir aquesta situació des de la cultura?
Tot és reversible, el que sabem els científics socials és que la realitat no és inamovible. El que passa és que hi ha gent a qui interessa aquest anticatalanisme, que com molt bé has dit tu, és un antivalencianisme disfressat de regionalisme. És una manera de dir “ataque allò que és meu”. Maria José Català, Casado i Isabel Bonig, del PP els tres, vingueren ací l’altre dia i feren de l’anticatalanisme un dels eixos fonamentals. És una llàstima, en aquesta societat hauria d’haver-hi uns consensos mínims, i un hauria de ser que el valencià forma part del patrimoni de tots.
Si revisem el web de l’AEPV (Associació d’Editors del País Valencià) veus com hi ha nombroses editorials però cap d’elles (excepte Bromera, Afers, Vincle i Sembra) tenen el poder suficient per a treure grans títols perquè la majoria són projectes unipersonals. Cap a on creu que ha de mirar el món editorial valencià?
D’entrada la diversitat és magnífica. Que hi hagen editorials d’un únic editor està molt bé també. Vol dir que hi ha oferta. Sí que tens raó en el fet que no hi ha moltes editorials valencianes potents, amb un equip professional i que és important que un país tinga indústria cultural. Hi ha molt a fer. Jo crec que les polítiques públiques han d’afavorir el valor del llibre i de la lectura com un element clau per a formar els ciutadans, i això s’ha de fer més enllà de política de subvencions, s’ha de fer a través d’una política de canvi de paradigma per a fer que el ciutadà siga crític, el que passa és que a determinats polítics no els interessa. Seré contundent: pensem per mitjà de la llengua, pensem per mitjà dels llibres. Algú que no llegeix és algú que té unes limitacions i hem de fer un esforç de dinamització cultural per a arribar a qualsevol ciutadà, no solament als de sempre.
Vostè va dir que “Barcelona mira poc a València i València es mira amb recel el que es fa allà”. Tant és així que editorials valencianes com Bromera han creat un segell en català oriental (Més llibres) per a gaudir de major acceptació. Quin paper juga l’Institut Alfons el Magnànim ací?
Hi estem encara treballant. El Magnànim havíem d’aixecar-lo i el primer era convertir-lo en un centre valencià de pensament, però ja estem avançant en qüestions de col·laboracions, en algunes polítiques de traducció, en algunes persones de referència internacionals que puguen venir a València i a Barcelona… Però tot això és molt lent, però posarem tot de la nostra part. Això no obstant, ara comence a veure per part de Barcelona una predisposició major a dialogar amb nosaltres.
Quins objectius té per aquest nou any?
Enguany acabem el cicle, hi ha eleccions en maig i el que volem és que hi hagen el màxim nombre de llibres de traduccions, en total crec recordar que estem pel 140, entre llibres directes, revistes i coedicions, vejam si són capaços d’arribar als 200. M’agradaria anar-me’n amb la prestatgeria plena de propostes suggerents.
