Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
La favorita és el darrer treball del director Yorgos Lanthimos, amb el qual, fins ara, no havia connectat gaire, perquè les pel·lícules excessivament raretes, per originals que siguin, no em fan el pes. Aquí la història és intel·ligible i reial, un relat sobre la natura humana i les seves estratègies per sobreviure i surar en un mon poc amable. Quan el context se situa enmig del poder, ara o ahir, el capteniment humà pot arribar a límits inquietants. Lanthimos ens trasllada, de forma acurada i versemblant, a l’Anglaterra de principis del segle XVIII. Era el temps de la reina Anna, una dama que va ser força popular, intel·ligent, culta i preparada però amb una vida marcada per la mala salut i la pèrdua prematura dels seus fills, possiblement dinou, morts en néixer o poc després. Tan sols un d’ells va arribar als onze anys. La pel·lícula se centra, de forma força lliure, en les relacions de la reina amb Sarah Churchill, duquessa de Marlborough i amb la cosina d’aquesta, Abigail Hill, així com en el joc de manipulacions i influències de les dues dames, per tal d’assolir poder i influència, incidint en unes relacions lesbianes improbables. Tampoc no seria gens estrany que amb aquell nombre d’embarassos que les dones, fossin de la classe que fossin, havien d’entomar, al capdavall tiressin pel dret. De tota manera, les suposicions sobre la relació íntima entre la reina i Abigail provenen de les memòries de Sarah Churchill, ressentida sobre el bandejament del qual va ser objecte.
En el rerefons hi ha la pugna entre els dos partits polítics i la seva visió divergent, a l’entorn de la guerra amb França. La reina, amb poca salut física i emocional, deixa fer, sempre fins a cert punt, sense oblidar que és ella qui, al capdavall, té la paella pel mànec. La pel·lícula compta amb aquest personal sentit de l’humor del director, un humor que, en ocasions, esdevé tràgic i inquietant. Tot plegat afavoreix un gran recital de les tres actrius protagonistes, totes tres excel·lents: Olivia Colman (la reina), Raquel Weisz (Sarah Churchill) i Emma Stone (Abigail Hill). I és que, en certa manera, la història reconeix el poder de les dones amb caràcter, els senyors son aquí una mena d’acompanyament molest, obligatori i menystingut. Els rerefons del poder tenen un gran atractiu i avui, com ahir, costa de saber qui mana en realitat, a l’hora de patir grans decisions polítiques.
Uns diàlegs brillants, tirant a perversos i agosarats, una divisió en capítols introduïts amb títols trets d’aquests diàlegs, una posada en escena fascinant i l’excel·lència de les tres actrius arrodoneixen una de les pel·lícules més interessants que es poden veure ara per ara. La brillantor del paper de les protagonistes no amaga, però, que al capdavall la influència de les favorites ens retorna al tòpic de la dona manipuladora i ambiciosa que, si no pot manar de forma directa, ho farà recorrent a diferents trampes, entre les quals, el sexe. O al tòpic de la solitud del poder, en la visió d’aquesta reina malalta, enmig d’una habitació solitària, acompanyada de les seves mascotes, uns conills, en un palau que és una mena de laberint angoixant. Històricament parlant és gairebé segur que en aquell temps el conill no hauria estat acceptat com animal de companyia, la veritat. Ens situem en una època de perruques, maquillatges i aparences, on, malgrat tot, suren alguns elements de modernitat enmig de l’absurd i d’uns entreteniments tan ximplets com les curses d’ànecs, la cacera inútil, els balls estranys o el llançament de fruites corruptes a un home grotesc i despullat.
En el fons, tothom va a la seva, en aquesta cort que esdevé gairebé metafòrica de la condició humana, capaç d’arribar a límits excessius per tal de sobreviure i millorar. Un altre aspecte és la realitat de l’època i dels personatges. Per això els interessats en la història, més o menys veritable, caldrà que investiguin una mica més a fons si volen entendre la situació política del moment a l’Anglaterra del XVIII, i al rerefons humà dels personatges, en concret de les tres dones extraordinàries, cadascuna al seu estil, que conformen aquest triangle singular. Una cosa és el cinema i, l’altra, la realitat històrica, a la qual podem accedir sempre de forma relativa i limitada.
