Patricia Tena. Barcelona
Hi ha moltes formes d’apropar-se a una ciutat nova: visitant els museus, els edificis més emblemàtics, l’arquitectura, les botigues i carrers que surten a totes les guies de viatge. Però, si volem profunditzar més, sens dubte la veritable història d’una ciutat l’expliquen els que hi viuen allà. El periodista Francesc Peirón n’és coneixedor i per això publica Me llamo Nueva York (Península), un recorregut per la ciutat dels gratacels a través d’un bon grapat d’històries personals amb un punt excèntric o curiós. “Les històries estan a tot el món, però crec que Nova York exerceix com un imant global, encara com aquella terra promesa, que fa la ciutat singular”, explica. Ell, que porta ja una dècada vivint allà i treballa com a corresponsal de La Vanguardia, confessa que encara segueix fascinat i “tot i que hi ha dies que voldries sortir corrent, sempre t’acabes reconciliant”.
La idea d’aquest llibre va ser de l’editor Ramón Perelló, àvid lector de les columnes que publica quinzenalment Peirón al diari català. Ell, després de rumiar-s’ho un temps va acceptar la proposta amb la idea d’oferir un mapa a través de la geografia humana. El periodista utilitza les línies del metro com arteries de la ciutat i fil conductor: “sense metro no existiria Nova York, fixa’t fins a quin punt, que el seu anti concurs de bellesa Miss Subways ha quedat com una relíquia reivindicativa”, diu. Me llamo Nueva York comença amb la crònica més personal de totes, ja que en Roger, el protagonista, va ser un amic a qui el periodista va veure emmalaltir i morir i que va deixar instruccions al seu testament perquè les seves cendres fossin llençades al riu Hudson. “Va ser una de les primeres persones que vaig conèixer només arribar a la ciutat, sempre recordaré la seva amabilitat i voluntat d’acollida”, recorda el periodista. La resta de personatges, però, no tenen un vincle tan personal, sinó que eren coneguts de llocs que freqüentava l’escriptor o, fins i tot, alguns els va anar a buscar després de descobrir-los a la premsa local.
Entre aquests testimonis trobem el de la de Reneé, una dona que exemplifica a la perfecció el concepte de reinvenció ja que és supervivent d’Auschwitz i ara es dedica a oficiar bodes gais com a rabina; el de l’enterradora més famosa dels EEUU i que de joveneta va posar per a la revista Playboy; un escombriaire que ha creat un petit museu amb els objectes que altres consideren inservibles; dos homes que han passat més de vint anys a la presó per culpa d’un policia corrupte i que ara regenten un bar o l’home que té el record Guiness de tenir més record Guiness, entre d’altres. Moltes de les persones que ens presenta són immigrants, dels qual l’escriptor destaca que des de que Trump és president, senten més por “malgrat que es digui que continua sent una ciutat refugi”, assenyala.
Probablement qui viatgi per primer cop a Nova York com a turista acabarà embriagat per aquesta ciutat aparador que ens fa pensar que ens trobem en l’escenari d’una pel·lícula. Peirón, en canvi, ens convida a anar un pas més enllà: “a Nova York el millor és perdre’s per la ciutat sense la típica llista de recomanacions per veure. Crec que des del primer dia que es trepitja la ciutat un ja té ganes de sortir-se del carril”, afegeix. Aquests testimonis, fruït de periodisme ben fet, de carrer, que cerca fonts i els hi dona veu, són una gran empenta per a fer-ho i optar per una mirada més curiosa, més periodística, més empàtica; en definitiva, més humana.
