Murakami no abaixa el llistó

En el segon volum de 'La mort del comanador’, l'autor fa bones les expectatives que havia generat en acabar la primera entrega

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz


Murakami no és un d’aquells escriptors que jo tinc com a referents, malgrat ser un etern candidat al Nobel i tots aquests premis que sovint destaquen més el nom que la qualitat literària. Això no obstant, vaig deixar els prejudicis de costat i vaig passar un cap de setmana molt entretingut amb La mort del comanador. Llibre 1. Amb el segon lliurament he fet el mateix, amb un resultat encara millor, doncs tenia certes ganes de saber com lligava el final d’aquesta teranyina del primer llibre.

Murakami ho ha tornat a fer. En aquest segon lliurament, sota el subtítol “La metàfora canviant”, parteix del protagonista del primer volum, aquell retratista que viu a una casa allunyada de la ciutat a la recerca del significat del quadre La mort del comanador d’un famós pintor japonès, pare d’un amic seu. A mesura que avança la narració, la seva relació amb Menshiki, així com amb aquella nena misteriosa, Marie, és cada cop més estreta. En aquesta segona part, quan ella no torna a casa de l’escola, ell es llança en la seva recerca. Aquest trencament de la rutina farà esclatar un reguitzell d’interrogants que impregnaran la segona part de moltes més qüestions que la primera, fent un viatge interior que serà encara més embullat i profund que la pròpia recerca física. Mentrestant, el misteri del quadre sense rostre no s’allunya del centre de la problemàtica de l’obra. Qui és aquest retrat sense rostre? Pàgina rere pàgina, Murakami treu or d’aquestes preguntes amb un domini del tempo que cal destacar. Mai regala un detall abans de temps, ni un possible fil conductor. Tot llisca com deu, dirigit per la batuta d’un escriptor que sap com mantenir els lectors dins del relat.

La casa, que ja és fonamental per entendre la primera part, torna a tenir protagonisme, amb la seua descripció minuciosa que la dibuixa com un temple a la cultura però minimalista, sense gaire decoració, una prestatgeria i bona música de fons. Murakami continua pitjant les tecles que agradaven al primer lliurament, com és el cas dels somnis. Aquest contingut oníric fa que el lector entre al món interior del personatge amb una eficàcia del tot remarcable. Personatges que semblaven importants en un principi resten sota el protagonisme de nous, fent que la història capgire a mesura que n’apareixen uns altres.

A més de totes les reflexions, com la importància material, la necessitat de solitud, la transcendència del reconeixement o el valor de l’amor, Murakami, mitjançant el seu personatge n’afegeix d’altres com les creences. La indagació que fa l’autor pel que fa a aquest tema és molt valuosa, i serà una de les parts que més m’ha agradat de tota aquesta trama. La necessitat de crear en qualsevol fet superior, diguem-ne Déu o el seu equivalent en cadascuna de les cultures que ens envolten serà el detonant per a llargs interrogants enllaçats de forma majestuosa amb el personatge principal.

Un llibre molt diferent del primer que, si analitzem el pes de la història global, queda una mica coix si atenem a la importància d’aquest segon. És, potser, l’únic però que trobe. El lector, quan llegeix el primer, pot no tenir aquesta sensació perquè parteix del no-res, però en llegir el segon veu com hi ha un desnivellament quantitatiu, no pas qualitatiu. Així doncs, Murakami ha fet un segon nivell a l’altura del que esperava, cosa que no és gaire fàcil perquè amb el primer —de forma automàtica— vaig crear moltes expectatives, totes acomplertes.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES