Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Qualsevol gran prova esportiva mou molts diners i això sempre dona peu a imaginar com ha de ser aquest negoci que mai acabem d’abastar del tot amb la informació que tenim. Hi estan implicats esportistes, equips, sponsors, organitzadors, mitjans de comunicació, cases d’apostes, aficionats… Molts actors alhora que fan que escriure una novel·la criminal ambientada en una competició amb tanta història i importància com el Tour de França sigui un caramelet per a qualsevol escriptor. Ara bé, el ciclisme s’havia mantingut, més o menys, en territori verge respecte a la novel·la negra, gènere que sí havia explotat amb més assiduïtat altres esports com el futbol i el basquetbol. En aquest sentit, he de dir que una obra com aquesta Muerte contrarreloj (Destino), del mexicà Jorge Zepeda Patterson, té prou ingredients com per, almenys, cridar-nos l’atenció.
El protagonista és Marc Moreau, membre d’un dels equips campions d’aquesta competició. La seva tasca no és, però, guanyar el Tour, sinó facilitar que ho aconsegueixi el seu company Steve Panata, qui ja havia pujat al més alt del pòdium de París en altres ocasions. En aquest punt, la novel·la ja ens ofereix molta informació, apassionant, que jo personalment desconeixia. Sabia que a les proves d’atletisme de llarga distància hi ha les anomenades llebres, atletes que faciliten la tasca als aspirants a guanyadors, però desconeixia que al ciclisme hi hagués una figura semblant. Bé, de fet, diguem que cada equip té el seu possible campió i la resta de membres l’ajuda. Això em sembla interessant destacar-ho, perquè ens mostra que el ciclisme no és un esport tan individual com sembla, sinó que és clarament d’equip, almenys en les competicions professionals.
Això implica, és clar, que si cada equip té els seus guanyadors, també té altres membres que han d’acceptar viure a l’obra d’ells. Vaja, que cada ciclista ha de tenir molt clara quina és la seva missió en una prova i quina no. Per altra banda, algunes de les etapes del Tour són realment dures, impliquen un esforç físic titànic, però també una gran enteresa psicològica. No hi ha dubte de què és un esport molt sacrificat que, malauradament, s’ha vist enfosquit pels molts casos de dopatge. Zepeda Patterson va saber veure que aquí hi havia tema per a trenar una bona novel·la negra i es va atrevir a fer-ho. El misteri és esbrinar qui està al darrere d’una sèrie de sabotatges i assassinats que estan esdevenint-se al Tour. La policia té les seves hipòtesis, però necessita que algú els ajudi des de dins, i aquí és on entra Marc Moreau.
El ritme de la novel·la és trepidant, perquè l’autor sap jugar en tot moment contrarellotge. Cada capítol és una etapa, que acaba amb la classificació provisional. És a dir, que a mesura que llegim, anem veient com els ciclistes van escurçant distància respecte al líder, com alguns es van retirant i d’altres sorprenen apareixent en les primeres posicions. Això implica que el lector té tantes ganes de descobrir qui hi ha al darrere d’aquests atacs com de saber qui guanyarà el Tour. El problema de tot plegat és que és massa inversemblant. Sorprèn que estiguin succeint-se morts i sabotatges, que la policia tingui clar que tot és intencionat, però la prova continuï i què més o menys tothom ho accepti. No s’entén que els mitjans de comunicació, els aficionats, els organitzadors, les forces de seguretat o el mateix govern de França no demanin aturar la competició davant els clars indicis de què alguna cosa molt greu està passant.
Més enllà de la trama principal, Zepeda Patterson va intercalant episodis de la vida privada del protagonista i, especialment, de la seva relació amb el seu company d’equip, Steve Panata. Aquestes parts es fan una mica més feixugues en comparació amb la gran velocitat de lectura de les pàgines que ambienten cada etapa, però no és un gran handicap. El lector té molts estímuls per continuar llegint i per assabentar-se de com funciona el món del ciclisme professional, i això fa que sigui més fàcil avançar sense jutjar massa el que ens anem trobant. Ara bé, al final s’ha de reconèixer que la trama no s’aguanta gaire, i això que el desenllaç és absolutament brillant. Diria que Muerte contrarreloj és una novel·la per entretenir-se i sorprendre’s, però sense fer-se gaires preguntes.
