Manel Haro. Barcelona / @manelhc
¿És possible que un escriptor tan respectat i admirat com James Ellroy (Los Ángeles, 1948) vingui a Barcelona a fer una trobada amb els seus lectors en un espai tan elegant com l’auditori del CaixaForum i, de sobte, es posi a bordar com ho fa un gos? La pregunta sembla un joc, però no ho és. El que sí és cert és que Ellroy és una mena d’home-espectacle, que s’ho passa bé en les gires de promoció, que li encanta fer ganyotes, dir barbaritats i sentir-se com a casa, entre amics, allà on va. A priori sembla un tipus dur, deu ser per la mena de thrillers que escriu, però el veus arribar, sempre amb aquelles camises estil hawianes, i dubtes. Potser és un paio agradable, penses. Ell assegura que és un catòlic practicant, que va a l’església, que mira boxa a la televisió, que parla amb els gossos, que, de fet, va tenir una conversa molt enriquidora amb un pitbull a Bilbao que, per cert, tenia accent mexicà, que la darrera pel·lícula de Tarantino és una meravella i, de fet, l’única pel·lícula bona que ha fet el director. Que no té mòbil ni utilitza Internet, que «va ser un greu error donar el Nobel de Literatura a Bon Dylan perquè va escriure alguna cançó bona als anys 50 i 60 però, en general, no té grans lletres». I el més important, té clar que «només hi havia dos escriptors americans que mereixien el Nobel, un era Philip Roth, que ja és mort, així que només quedo jo».
James Ellroy, autor de novel·les com L.A. Confidential, La Dalia Negra o Perfidia, arriba a CaixaForum Barcelona per parlar de la darrera obra publicada, Esta tormenta (Literatura Random House), segona entrega del «Quartet de Los Ángeles». En ella ens transporta al gener de 1942, quan Los Angeles trontolla després de l’atac de Pearl Harbor i les autoritats detenen i confinen en camps d’internament als japonesos establerts als Estats Units. Enmig de tot això, apareix un cadàver després d’un corriment de terra, els policies creuen que és un cas de rutina, però no, només és el començament del caos que està per venir. Diu Ellroy: «La guerra va ser percebuda com una oportunitat a Los Ángeles perquè llavors allà hi havia el centre de la indústria de la defensa, però també és cert que llavors la gent mirava de viure al màxim, anar a festes perquè no sabien quan els cauria la següent bomba, així que no és estrany que fos una època on van pujar els embarassos no desitjats».
Ellroy assegura que quan ell tenia vuit anys, corria l’any 1956, encara es pensava que la Segona Guerra Mundial estava activa: «La meva mare es va encarregar de dir-me que no, que va acabar el 1945, però jo no m’ho vaig creure llavors ni m’ho crec ara, perquè jo visc en el passat, l’actualitat no m’interessa, no té res a veure amb mi, estic tan tancat en els meus llibres que no tinc temps per res més». De fet, l’autor explica que «la Història sempre és el punt d’arrencada dels meus llibres, en el cas d’Esta tormenta tot va començar quan, per casualitat, vaig veure la cara d’un japonès reflectida en la part del darrere d’un cotxe militar americà, llavors vaig pensar immediatament en l’atac de Pearl Harbor y en la Segona Guerra Mundial». Quan Ellroy té una idea, fa un esborrany i després escriu, escriu i escriu fins tenir una obra d’almenys, cinc-centes pàgines: «sempre escric a mà, em funciona, i quan penso en les meves obres ho faig en trilogies o quartets», diu, i afegeix que el seu gran tema és «retratar homes dolents que s’enamoren de dones fortes».
L’acte és conduit per l’escriptor Carlos Zanón, qui diu dels seus llibres que «endinsar-se en les seves novel·les és endinsar-se en una obsessió, no pots pensar en res més». Zanón li demana si el lector europeu és molt diferent de l’americà: «i tant, que n’és diferent, a Europa hi ha millors lectors, em fan bones preguntes, mentre que als Estats Units tothom vol saber quan surt l’edició econòmica, quan es fa la pel·lícula del llibre o quan faré alguna cosa amb aquelles merdes de Netflix». «Bé –afegeix- també em pregunten per bajanades existencialistes tipus Sartre». Ellroy apunta i dispara, no té pèls a la llengua, però de tant en tant es posa seriós. Considera que «la literatura mostra les conseqüències dels actes immorals», que «el crim és un fet individual però epidèmic» i que els seus personatges sempre busquen la redempció. Però el més important per Ellroy és que es coneix bé i sap que si té una idea, té una novel·la: «qualsevol cosa que pugui pensar o concebre, puc executar-la».
