Manel Haro. Barcelona / @manelhc
El Lied Festival Victoria de los Ángeles d’aquest any, en la seva setena edició, posa el focus en les dones rellevants de la història de la música, ja sigui com a compositores, poetes, muses o intèrprets. Ho fa amb diversos recitals que exploraran el rol de la dona en el camp del Lied. Algunes d’elles són Clara Wieck Schumann, Lili i Nadia Boulanger, Mathilde Wesendonck, Pauline de Ahna o Alma Mahler, entre altres. El tret de sortida al festival, que durarà fins el 17 de desembre, va tenir lloc ahir al Recinte Modernista de l’Hospital de Sant Pau amb un programa dedicat a Robert i Clara Schumann i amb el pianista Julius Drake i el baix-baríton Martin Hässler sobre l’escenari.
Aquest concert coincideix pràcticament en el temps amb els dos-cents anys del naixement de Clara Schumann (nascuda el 13 de setembre de 1819), compositora, pedagoga, rellevant pianista alemanya, esposa de Robert Schumann i ambaixadora de la música del seu marit. La proposta d’ahir era precisament establir un diàleg musical entre el matrimoni, amb un programa que alternava lieder de cadascun d’ells. Abans del recital, el pianista Julius Drake va recordar que, com a pianista, Clara Schumann estava a l’alçada de Mendelssohn i Liszt. La nit, però, va començar amb un petit regal: una gravació inèdita d’una peça de Schubert amb veu de Victoria de los Ángeles i amb Alicia de Larrocha al piano, una petita joia que es va poder escoltar ahir per primera vegada i que servia per commemorar el desè aniversari de la mort de Larrocha, amb la seva filla present a la sala.
Després va venir una digníssima introducció de Lieder de Brahms i Clara Schumann, a càrrec de la mezzosoprano Anna Gomà i el jove pianista Èric Varas, els quals van donar pas al plat fort de la nit: escoltar la imponent veu de Martin Hässler i el piano de Julius Drake. Drake va expressar el seu agraïment al festival, ja que per a ell era molt especial tocar aquell flamant Steinway, propietat de Victoria de los Ángeles, donat que va coincidir amb la soprano catalana en un escenari fa vint-i-cinc anys. I el cert és que aquell agraïment es va convertir en tota una lliçó interpretativa, executada amb gran solvència i elegància, demostrant una absoluta complicitat amb el cantant. Una de les coses boniques d’un recital a la Sala Domènech i Montaner del Recinte Modernista de Sant Pau és que pots seure a escassos quatre metres de l’escenari i veure amb detall cada cosa que passa, cada moviment de les mans, dels peus, cada expressió i cada mirada.
El mateix es pot dir de Hässler, que des del primer moment va imposar la presència de la seva grandiosa veu en una sala que, tot i que és molt bonica, no ofereix la millor acústica possible, un detall aquest que, m’atreviria a dir, queda com una anècdota quan tens al cantant tan a prop que pots sentir tots els matisos de la seva veu sense cap problema. El programa de Hässler i Drake va estar dividit en dues parts: en la primera va tenir lloc aquest tête à tête entre els Schumann i la segona va estar dedicada només a Robert. No em puc estar de comentar una petita casualitat que va tenir lloc quan les agulles del rellotge van arribar a les deu de la nit. En plena explosió romàntica, amb la sensibilitat del públic a flor de pell, amb aquelles lletres que en aquell moment cantaven que «en les nits tranquil·les són molts els que ploren de pena», la campana de l’església propera a Sant Pau va començar a tocar, amb una cadència que gairebé semblava pensada pel propi Schumann. Acabada la peça, el silenci, les mans de Drake reposant sobre el piano, amb la mirada baixa, l’expressió de Hässler atenta, les campanes acaben el seu recital, i seguim amb el següent Lied, un cant a la natura. I mentrestant, tímidament, els assistents ens mirem entre nosaltres, amb complicitat, sabent que hem estat testimonis de què la màgia existeix. Quina nit més romàntica!
