Manel Haro. Barcelona / @manelhc
No hi ha cap dubte que Unamuno és un personatge apassionant, no només per la seva literatura, sinó també pel que la seva figura ha representat en altres terrenys com la política. Va ser diputat per Salamanca amb la Conjunció Republicano-Socialista durant dos anys, entre 1931 i 1933. Era un convençut republicà i, de fet, va ser ell qui a Salamanca va proclamar la República, des del balcó de l’ajuntament. Ara bé, quan es va produir el cop d’estat de 1936, ell no va dubtar a donar suport als sublevats, fins i tot, fent-los una donació econòmica. Unamuno no havia deixat de ser republicà, encara hi confiava, però estava desencantat amb la degradació de la vida política espanyola i, especialment, amb la violència als carrers, així que va veure en aquell alçament una possible solució per posar ordre al país, sense pensar que la República com a tal perillava. Però Unamuno, és sabut, va canviar d’opinió quan va veure el rumb que prenien les coses, fins al punt de retractar-se en aquell famós discurs a la Universidad de Salamanca, de la qual n’era el rector. Són especialment conegudes les seves paraules «venceréis pero no convenceréis».
Sembla que els diversos estudis històrics coincideixen en què si Unamuno no va ser afusellat immediatament va ser perquè Carmen Polo, l’esposa de Franco, l’admirava profundament. Unamuno va ser valent, en aquell moment va salvar la vida, però un parell de mesos més tard moriria d’un atac de cor. Encara no feia ni mig any que la Guerra Civil havia començat. Qui vulgui saber una mica més de tot plegat ara té l’oportunitat de fer-ho al cinema gràcies a la darrera pel·lícula d’Alejandro Amenábar, Mientras dure la guerra. El que ens explica el director comença quan els nacionals prenen Salamanca, i a mesura que avança la història veiem, per una banda, l’evolució d’Unamuno a mesura que la realitat va canviant, però també l’evolució de Franco, qui va readaptant els seus plans a mesura que es desenvolupa el conflicte. Encara que Unamuno és el protagonista d’aquest biopic, crec que val la pena no perdre de vista el profund retrat psicològic que Amenábar fa d’altres personatges importants com el propi Franco, el general Cabanellas o Millán-Astray.
En aquest sentit, cal destacar les extraordinàries interpretacions que fan els actors que es posen en la pell d’aquests personatges. Karra Elejalde és Unamuno. És un actor que hem associat a les comèdies, especialment per la seva participació a Ocho apellidos vascos i Ocho apellidos catalanes, i això pot fer que a algun espectador li costi entrar en el personatge, perquè per molt ben maquillat que estigui, la seva veu és molt característica i inconfusible. Ara bé, Elejalde fa un extraordinari paper amb un Unamuno que passa per diversos estats d’ànims, que camina amb coixera, que es mostra esquerp però també admirable, que crida, s’enfada, però plora i pateix. També fa una brillantíssima interpretació -sublim, de fet- Eduard Fernández en la pell del tirà Millán-Astray, fundador de la Legión i amic íntim de Franco, un home manco, coix i borni amb molta mala bava. Qualsevol espectador podrà veure, també, la gran semblança física dels actors (una vegada maquillats, és clar) amb els personatges reals. Tito Valverde (que fa una feina magnífica tambéI) és un claríssim Cabanellas, Mireia Rey una claríssima Carmen Polo i Santi Prego un claríssim Franco.
De fet, Santi Prego és un dels grans descobriments d’aquesta pel·lícula. L’actor gallec va aparèixer quan Amenábar començava a perdre l’esperança de trobar un actor adequat per interpretar Franco. L’aspecte físic, la veu, la caracterització en general és excel·lent i això que donar vida a Franco era un risc altíssim per a Prego i per a Amenábar. Reconec que la primera aparició del personatge a la pantalla em va semblar una patinada, com una caricatura molt exagerada de Franco, però a mesura que avançava la pel·lícula, tot s’anava posant a lloc (almenys en el meu cap). En general, a nivell interpretatiu, Mientras dure la guerra excel·leix bastant, també crec que a nivell de guio tenim una magnífica història pensada amb molta sensibilitat i intel·ligència. Ara bé, no és una obra mestra, a Amenábar se li veu el llautó en alguns moments, especialment quan vol tocar la fibra al públic i algunes situacions em semblen una mica forçades o artificials. Aquesta no és una pel·lícula perfecta, però colpeix amb força. Diria que tot i les seves imperfeccions, és una pel·lícula important que arriba en bon moment i, la veritat, m’agradaria tornar-la a veure.
