Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Quan un escriptor arriba a una trobada amb els seus lectors i abans de parlar, esclata un sonor aplaudiment i s’escolta algun que altre bravo, vol dir que abans que l’autor, la seva obra ja ha parlat i l’ha presentat. Això és el que va passar a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona en el moment que va aparèixer l’escriptor estatunidenc Richard Ford (1944, Jackson, Mississipí) per parlar del seu darrer llibre, Lamento lo ocurrido (Anagrama), volum de relats que es publica en primícia a Espanya i que aprofundeix en les trobades, casuals o no, entre persones. «Cadascuna d’aquestes històries és una vida concreta, però no són relats aïllats, hi ha un lligam entre ells, en aquest cas vaig trobar interessant donar-los un subtext sobre la vida americana estàndard», explica Ford responent a la periodista Anna Guitart, que el presenta. Sobre la naturalesa d’aquests textos, l’autor es preguntava abans d’escriure’ls: «si posés dos o tres personatges en un cotxe, què es dirien?». La resposta està en els relats, però Ford afegeix que «el que un escriptor fa dir als seus personatges és el vincle que s’estableix entre ell i els lectors».
Parlar de la gènesi de Lamento lo ocurrido dona peu, com no podia ser de cap altra manera, a parlar dels grans temes de la creació literària i de la lectura: «la ficció en general presenta una visió de la vida que és diferent de la vida tal qual l’experimentem, però no hem d’oblidar que quan parem de llegir i tornem a aquesta vida real som diferents i segurament som una mica més intel·ligents, perquè la lectura ens ha aportat quelcom que ens permet veure les coses d’una altra manera». «L’art -continua- és diferent de la vida, però és molt útil per a viure, fins i tot ens pot ser útil d’una manera que no esperem». En aquest sentit, Ford es posa a ell mateix com a exemple: «quan vaig començar a llegir, sent adolescent, va caure a les meves mans ¡Absalom, Absalom! de Faulkner i em vaig adonar que la novel·la en el fons estava parlant sobre la vida i sobre el meu Mississipí, així que quan vaig acabar el llibre no podia veure el Mississipí de la mateixa manera». L’autor va parlar sobre la seva joventut i la societat en la qual vivia: «de jove entrava a cases a robar perquè m’ho passava bé, fins que la meva mare em va dir preocupada que si em ficaven a la pressó no em podria treure, però cal entendre que vivia en una societat, la de Mississipí, que era tremenda, molt racista, et deien amb quins nens no et podies relacionar, i era més normal entrar a una casa a robar que ser un bon nano, la societat era plena de coses estúpides, tot estava girat».
Richard Ford reconeix que la literatura el va canviar en molts sentits: «a mi els llibres em van salvar, quan amb dinou anys no em sentia feliç amb la vida, llegia i els llibres em donaven oxigen, perquè em feien veure que les coses es podien fer de moltes maneres, llegir em donava alternatives». Considerada aquesta experiència amb els llibres, no és estrany que l’autor asseguri que escriu històries «perquè la gent faci coses que no són convencionals, perquè moltes vegades fer allò convencional és el que més ens fa patir». Ford ho diu, en part, pensant en una experiència personal: «quan el meu pare va morir jo tenia setze anys, la meva mare va embogir i jo, en canvi, no vaig plorar, així que vaig passar-me vint anys sentint-me culpable per no haver-ho fet, fins que vaig entendre que fer coses que no són convencionals a vegades és el més normal». L’autor ha dit moltes vegades que escrivint s’entenen moltes coses sobre un mateix, i aquesta vegada no ha estat diferent: «a força d’escriure sobre determinades coses, les acabes acceptant, perquè la literatura ens fa empàtic i ens pot ajudar a consolidar el nostre sentit de la vida».
L’escriptor estatunidenc va tenir temps també per parlar del president nord-americà: «Trump és un home que odio, és un analfabet funcional, actua com si tingués una discapacitat mental, algú li hauria de fer algun test, perquè està posant tot el país en una situació de risc, està portant els Estats Units a l’absurd, està fent el que passava en la meva joventut, ho està girant tot, està convertint en normal el que no ho és, així que aquest home em fa molta por». I el públic assistent a la trobada riu i aplaudeix, segurament no s’esperava que Ford tingués aquest atac de sinceritat, però Ford no s’ha amagat mai del que pensa de l’inquilí de la Casa Blanca. En l’acabar l’acte, Ford signa llibres, però amb una condició: ningú es pot fer fotos amb ell i només signarà l’últim llibre. La raó: no vol que se li faci tard i li agradaria sopar a una hora decent. Passen de les vuit del vespre i comença a ser hora.
