Francis Bacon, carn i memòria

El Centre Pompidou de París exposa ‘Bacon en toutes lettres’, mostra que incideix en la relació de l’artista amb els llibres que el van influir
Detall de 'Retrat de George Dyer en un mirall', de Francis Bacon. En préstec pel Museo Thyssen- Bornemisza.

 

Miquel Aures. París

Comissariada per Didier Ottinger, «Bacon en toutes lettres» és l’exposició que, inaugurada el passat 11 de setembre i visitable fins al 20 de gener de 2020, tanca i obre temporades enguany al Centre Pompidou de París. La vam visitar, i així us recomano que ho feu –amb adquisició d’entrades per internet–, un diumenge a les set de la tarda, dues hores abans del tancament del museu, temps suficient -però indispensable- per veure l’exposició. A finals de setembre, aquesta hora coincideix amb la mitja llum del capvespre i l’ascens per les escales mecàniques externes del Pompidou –la divagació dels ulls damunt la plaça en obres, la visió, llunyana, la carcassa de Nôtre Dame custodiada per una enorme grua, entre els morats i els ocres del dia que a poc a poc s’apaga– us posarà en situació d’assistir a l’espectacle d’un Bacon que, sense deixar en cap moment el cànon de la modernitat més vigorosa, esdevé en la seva última etapa –en línia amb el discurs postmodern– més autorreflexiu, més autobiogràfic, més compendiós que mai, com si volgués objectivar en el seu imaginari pictòric no solament la història (l’horror) del segle XX, sinó –contra tot pronòstic, narrativament– també la seva vida com a home-pintor, el seu camí, dramàtic –gairebé eròtic–, cap a la mort.

La mostra planteja («ut pictura poesis») indagar la relació entre Bacon i els llibres, és a dir, el vincle entre paraula i imatge, els possibles vasos comunicants entre poesia i pintura, a partir de sis dels autors favorits de Bacon, propietari d’una considerable biblioteca amb més de 1.000 volums: Esquil, Nietzsche, Michel Leiris, T.S. Eliot, Bataille i Joseph Conrad. És tota una aposta crítica que s’oposa a la visió que Bacon havia volgut donar de si mateix durant gran part de la seva vida, oposant-se a qualsevol interpretació de la seva obra en termes de narrativitat. L’exposició s’organitza a partir d’una sèrie de sales on els quadres satel·litzen el text que els va inspirar; els podreu escoltar, llegits, si us recloeu, en una espècie de cambra fosca i buida, talment un sancta sanctorum, que, com el déu antic, custodia l’exemplar de la biblioteca del pintor. És aquest l’artifici que ha permès ambientar els quadres, sense pertorbar-ne la contemplació, la qual –cosa paradoxal en una exposició de tesi– no conté, fora de l’inicial, cap plafó explicatiu: això, que ha estat criticat per alguns, és al meu entendre un nou encert del comissari. Certament, les exposicions no han de limitar-se a exhibir, més o menys mecànicament, els quadres, sinó que han de tenir un motiu, una raó de ser, ens haurien de presentar amb ulls nous un artista. Transmetre un discurs sense pertorbar la contemplació de l’obra, aquest és el repte; això Ottiger ho aconsegueix mitjançant aquesta disposició de l’espai i concloent l’exposició amb les paraules, i la visió, del propi artista, en l’època que correspon a l’exposició, on parla de llibres, d’escriptors i de la seva relació amb la pintura i el món de l’escriptura. Us aconsello que feu un primer recorregut personal, arribeu al final i mireu l’audiovisual i, després, reculeu discretament i torneu a fer l’exposició després d’haver escoltat les paraules de Francis Bacon.

Els quadres, la majoria dels quals de gran format –incloent-hi els famosos tríptics–, que podreu veure al Pompidou (un lloc idoni –per il·luminació, per silenci, per dimensions de l’espai, per blancor de les parets– per contemplar aquesta pintura), corresponen a les dues darreres dècades de la vida del pintor (del 1971 al 1992), etapa no ja de maduresa sinó de plena i llegendària consagració d’un artista que, i això és el que demostra –si calia– aquesta exposició, no esdevé un epígon de si mateix, sinó que un demiürg poderosíssim, capaç de coronar amb un altre tour de force, i sense perdre la coherència d’estil i desafiant qualsevol tòpic crític, una obra immensa que pels segles dels segles proporcionarà al sentit de la vista una forma de serè terror ben pròxim al que els grec devien experimentar en assistir a una tragèdia clàssica. L’any que obre aquest període és el 1971, any de trasbals en la bio-iconografia de Bacon, gloriós i dramàtic alhora, car d’una banda és l’any de la mort, a Sud-àfrica, de la seva mare, i l’any de consagració definitiva, precisament a París, de la seva trajectòria artística, amb una gran exposició, el mes d’octubre, al Grand Palais, amb més de 100 pintures i 11 tríptics de grans dimensions. El suïcidi, pocs dies abans de la inauguració de la mostra, del seu amant a l’hotel parisenc dels Saints-Pères, per sobredosi de barbitúrics -el sentiment de dol i de culpabilitat que això li genera–, el porten a emprendre, com va declarar poc després, el projecte de «pintar una autobiografia», amb el propòsit de «cristal·litzar el temps com havia fet Proust» en la seva obra.

En relació amb això, hi destacaríem dues obres, entre moltes altres, totes excel·lents, que s’exposen al Pompidou. En primer lloc, el tríptic In Memory of George Dryer, pintat entre el novembre i el desembre de 1971, on l’artista divinitza mitjançant el seu pinzell la tràgica desaparició de l’estimat –la lluita homoeròtica a l’esquerra, la trista escala d’hotel al centre i el perfil de moneda  a la dreta–, tot això amb tots els colors de la carn –externs i interns–, des del rosa violaci al marró, amb un roig de pernil dels graons de l’escala, irreproduïble als catàlegs. Després, amb un precedent en el conjunt de l’any 1981 intitulat Triptych Inspired by The Oresteia of Aeschylus (també present al Pompidou), el tríptic de 1988 en què Bacon torna a pintar, en oli i aerosol sobre tela, superant-se a si mateix, el seu escandalós Three Studies for Figures at the Base of a Crucifixion (1944), considerada per l’artista la primera gran obra veritablement seva. Aquí hi ha l’Orestiada d’Èsquil, que té una presència duradora en l’obra baconiana; si a les darreries de la Segona Gran Guerra, les Fúries encarnaven els horrors de la guerra, en la versió de finals dels 80, adquireixen un to més autobiogràfic, instal·lades en un entorn solemne, amb la central posada sota una mena de baldaquí regi. Hi ha aquí una dialèctica entre les formes convulses  dels monstres, el principi apol·lini del grandiloqüent fons vermell, la recta i no la corba, i no un vermell acarbassat com el de la primera versió, sinó d’un vermell de vellut o de sang.

Un motiu aquest, la taca –o el bassal– de sang, que compareix de tant en tant en l’obra baconiana d’aquests anys: així, entre d’altres, també a la mostra, i procedent d’una col·lecció particular, a Street Scene (with Car in Distance), de 1984. Un sentit tràgic de l’existència que sorgeix, inopinadament, fins i tot –creiem– en una obra com Water from a Running Tap del 1982, el quadre preferit de Bacon, que podem veure al Pompidou i que, propietat particular, no està exposat en cap museu: la simple i virtuosa pintura d’un raig d’aigua expulsat, damunt d’una superfície dura (una mena de banqueta), per un aixeta incorporada a un mur, expressat aquest últim de la manera més esquemàtica; en el raig de l’aigua hi percebem, rovell, aquest mateix tràgic fil vermell. Una obra que, per l’innocu del tema, de tant obvi vagament misteriós, i pel plaer de pintar que expressa, ens fa pensar en la Vista del jardí de la Vil·la Mèdici a Roma. Bacon, l’heraclitià Bacon –pintor del real mutable–, i Velázquez, l’admirat pintor del retrat del Papa Pamphili. Justament obre la mostra la segona versió (1971) del Study of Red Pope que va pintar Bacon el 1962.

El Pompidou no s’ha estat de res i es diu que el preu de les entrades d’una previsió de visitants molt abundosa no arribaria a cobrir ni el cost de l’assegurança de les obres exposades. Una mostra, doncs, excelsa, difícilment concebible enlloc que no sigui París, i que mereix sens dubte una visita. Per cert, sortint-ne, a les nou de la nit, amb els darrers visitants, hi trobarem tan sols -i no pocs- els estudiants que sortien de la Biblioteca del Centre, oberta diumenge. Sense voler-ho, hem pensat en la cridòria enutjosa de la canalla que ocupa, desaforadament, les sales del Reina. Fora, a poques passes del museu, un cinema projectava Liberté, d’Albert Serra.

 

____________

Bacon en toutes lettres / Centre Pompidou, Galerie 2 (Place Georges Pompidou, 75004 París) / Fins al 20 de gener de 2020 / Entrada: 14 euros / www.centrepompidou.fr

Categories
ARTExposicions
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES