Manel Haro. Barcelona / @manelhc
L’escena és la següent: tot just fa cent anys el petit Felix Mendelssohn, de deu anys, està jugant amb la seva germana, Fanny, de catorze. Els dos són uns apassionats de la música. De fet, tenen capacitats per dedicar-s’hi. Els petits fan temps mentre esperen que el seu pare arribi de viatge. Quan aquest entra per la porta li fa un regal a cadascun d’ells. A l’homenet de la casa, un quadern i un llapis perquè escrigui la seva pròpia música. A la doneta, unes joies. El senyor Mendelssohn, amb aquest gest d’amor cap als seus fills, marcava el camí que haurien d’agafar en el futur: Felix podria dedicar-se a la música, però Fanny hauria de fer el que s’esperava de qualsevol dona. L’anècdota l’explica la britànica Anna Beer en la conversa organitzada per l’Hivernacle del Palau de la Música amb la pianista Sira Hernández.
El motiu de la trobada és la presentació del llibre de Beer, Armonías y suaves cantos (Acantilado), un assaig que recull la història de vuit dones dedicades a la música clàssica que el temps i la societat de l’època les van silenciar d’alguna manera. Alguns d’aquests noms són sobradament coneguts, com el de Clara Schumann (1819-1896), compositora, pedagoga i rellevant pianista alemanya que va estar sempre a l’obra del seu marit, Robert Schumann. D’altres potser no sonen tant: Francesca Caccini (1587-1641), filla del també compositor Giulio Caccini, considerada la primera dona que va compondre una òpera; Barbara Strozzi (1619-1677), que va dedicar bona part de la seva feina a les cantates; o les germanes Nadie i Lili Boulanger (1887-1979 i 1893-1918, respectivament). «Vaig començar a escriure aquest llibre quan investigava sobre Caccini, llavors vaig començar a tirar del fil i vaig veure la gran quantitat de dones compositores que havien estat silenciades», explica Beer.
La britànica assegura que no volia escriure un llibre enfadat, sinó positiu: «el lector havia de tenir la sensació que el missatge era optimista, perquè tot i el silenci al qual han estat sotmeses, la seva música s’ha salvat i és magnífica», afegeix l’escriptora. Per la seva banda, la pianista Sira Hernández recorda que «el Premi Nacional de Música que atorga el Ministeri de Cultura ha anat a parar a més de cinquanta homes i només a tres dones, les quals l’han guanyat en els darrers deu anys». A aquesta aportació, Beer respon: «ham de pensar, per exemple, que a molta gent encara li sobta molt veure una dona dirigint una orquestra, com si fos un problema veure un cos femení a sobre d’un escenari, hi ha un problema en acceptar la femineïtat en determinats contextos».
Hernández no dubta a reivindicar la necessitat que les dones facin una feina interior per no deixar-se vèncer, però Beer apunta que «la feina l’han de fer sobretot els homes, han de ser ells qui creïn espais perquè les dones també hi siguin». Ara bé, la britànica té molt clar que «la solució no passa per organitzar esdeveniments o dies dedicats a les dones creadores, perquè això les redueix a un nínxol, a un fet excepcional, i el que volem és normalitat». I hi afegeix: «la normalitat no és dedicar un dia a les dones, sinó que cada dia siguem tan presents com els homes». I això és el que intenta Beer amb la seva feina, reivindicar que homes i dones convisquin en les programacions dels teatres, que reconèixer la tasca de dones com Strozzi, Schumann o Caccini no sigui un acte aïllat, sinó un acte que impliqui els homes.
L’escriptora lamenta que tantes dones hagin abandonat la seva passió per la música al llarg de la història perquè havien de dedicar-se a ser mares i esposa. «Em fa molta llàstima el cas de Nadia Boulanger, perquè era una prometedora compositora i directora d’orquestra que va preferir dedicar-se a la pedagogia, perquè allò era el que s’esperava d’una dona, que es dediqués a fer un servei, com era la formació, mentre que la seva germana, Lili, va decidir tirar endavant la seva música i la va defensar fins la seva mort, el 1918, quan ella encara era molt jove». Lili Boulanger va ser la primera dona a guanyar el prestigiós Premi de Roma en composició musical, que va aconseguir el 1913 (aquesta categoria es va crear l’any 1803). També el seu pare, el compositor Ernest Boulanger, el va guanyar, mentre que Nadia, coneguda com a Mademoiselle, va intentar-ho diverses vegades, però només es va quedar a les portes. Després de renunciar-hi, va ajudar en tot el que va poder a la jove Lili, qui va morir amb vint-i-quatre anys. Dues dècades més tard, Nadia va fundar la Lili Boulanger Memorial Fund, a Boston, amb l’objectiu de mantenir viva la memòria de la seva germana i donar suport als joves músics.
