Manel Haro. Barcelona / @manelhc
El més habitual quan un pensa en la tècnica del pastel en art és que vinguin a la ment obres en tons pàl·lids i associades a determinats moviments artístics dels segles XVIII i XIX. D’alguna manera, és bastant conegut que existeix aquesta tècnica, però no ho és tant el seu abast. En aquest sentit, m’he d’incloure entre els humils ignorants que van anar a l’exposició de la Fundación Mapfre, titulada Tocar el color, sense tenir gaire clar què em trobaria. En cabar la visita reconec que em vaig adonar que el meu coneixement del pastel era més aviat nul. Un Picasso fet amb la tècnica del pastel? Un Miró? Un Severini? Obra dels anys vuitanta del segle XX? És clar, una tècnica és una tècnica, i, com qualsevol altra, ha tingut els seus moments de glòria i els seus moments d’oblit, però una vegada nascuda, qualsevol la pot recuperar. Si no, no romandria oberta La Maison du Pastel de París, negoci fundat el 1720 on es pot comprar el material necessari per crear amb pastel.
El que proposa la Fundación Mapfre és un recorregut per 96 obres de 68 artistes organitzades en deu seccions que abraça un període de temps que va des del segle XVIII fins al XX. El pastel era una tècnica menor en el segle XVIII en comparació amb la pintura a l’oli, per la seva fragilitat, el seu encasellament en el gènere del retrat i el fet que sovint s’associés a un art femení. També solia utilitzar-se per fer esbossos, cosa que ho confia amb les arts gràfiques. El pastel se situava així en una tècnica superior al dibuix però inferior a la pintura. Ara bé, aquesta visió va canviar durant el segle XIX, quan el pastel va guanyar autonomia i respecte. I és precisament en aquesta mena de renaixement on comença l’exposició de la Mapfre, amb obres d’Edgar Degas, Odilon Redon o Eugène Boudin, entre altres.
Només entrar en la primera secció, ja tenim un repte. Entendre que el pastel no és patrimoni exclusiu d’una època. En la mateixa sala tenim una obra en gran format de Charles-Laurent Maréchal (1801-1887), Cristòfol Colom mort en la seva presó, que és tota una declaració d’intencions: l’artista volia provocar atorgant una dignitat al pastel que era pròpia de la pintura a l’oli, i això es veu en la mida de l’obra, la temàtica i l’ús dels colors. Ben a prop, una altra peça, aquesta de Jean Hélion (1904-1987), que el 1980 va pintar un Autorretrat, utilitzant, en part, aquesta tècnica com una reivindicació nostàlgica del pastel. Dos exercicis artístics, doncs, que reclamen la seva atenció en dues èpoques diferents. En la resta de la sala, retrats de diversos formats i altres escenes, com La serenata de Jules Chéret (1836-1932), que demostren la diversitat temàtica que va enriquir aquesta tècnica.
Al llarg del recorregut, el visitant podrà reflexionar sobre altres qüestions, com el fet que aquest fos considerat un art femení, en part degut a la producció de diverses artistes que s’hi exposen, com Louise De Hem (1866-1922), Mary Cassatt (1844-1926) o Berthe Art (1857-1934). El fet que a la Casa Garriga Nogués es puguin veure obres de Picasso, Miró o Severini (una de les banderes del moviment futurista) mostra també aquesta transversalitat d’un art que gairebé sempre ha viscut entre ombres. Per cert, val la pena aturar-se una bona estona davant del quadre de Severini (1883-1966), Retrat de la senyora M.S., i també davant les tres peces del belga William Degouve de Nuncques (1867-1935) que es poden trobar a la secció dels «enigmes simbolistes», espai dedicat a aquells artistes que apreciaven els ambients foscos i propicis al misteri. Aquestes obres, una de les quals (La cova del Drac) va ser comprada per Santiago Rusiñol, mostren paisatges nocturns mancats de tota presència humana per tal de destacar el seu caràcter silenciós i enigmàtic. I, és clar, això amb la mateixa tècnica amb la qual Renoir va pintar l’escena familiar La nena de la poma o Gabrielle, Jean Renoir i una nena, Degas Cavalls de curses en un paisatge i Boudin els seus Núvols blancs, cel blau.
________
Tocar el color / Fundación Mapfre (Diputació, 250) / Fins el 5 de gener de 2020 / www.fundacionmapfre.org
