Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
En uns anys no tan llunyans els temes lèsbics servien per animar el porno de consum, i ens mostraven un lesbianisme que era, de fet, una fantasia masculina. Fa poc vaig tornar a veure, per la televisió, aquella història terrible que és La calúmnia, la sortida a una homosexualitat femenina no permesa i íntimament reconeguda, en una història no pornogràfica que abocava al càstig i l’autodestrucció. Tot i amb això, per les seves pròpies característiques domèstiques, el lesbianisme podia passar més desapercebut que l’homosexualitat masculina, en molts casos. En tot cas sovint no valorem prou la llibertat de costums i pensament de la qual, al menys en part i aquí, podem gaudir en l’actualitat.
Un altre tema recurrent, en la narrativa, és el de l’artista -home- i la seva model femenina, gairebé sempre jove i de bon veure, és clar, encara que el pintor ja repapiegi. Quan jo era joveneta, a més a més, s’assegurava, fins i tot des de sectors acadèmics, que no havien existit mai dones pintores prou bones. Ni pintores ni tantes coses més. El món ha canviat molt i avui ens en surten pels descosits, de pintores, encara que als museus i exposicions encara siguin minoria.
Retrato de una mujer en llamas ens situa en el darrer terç del segle XVIII, segle en el qual hi van haver algunes pintores reconegudes, fins i tot en el seu temps. Una jove pintora, filla d’artista, rep l’encàrrec de pintar el retrat d’una noia, destinat al seu futur marit. Un d’aquells matrimonis arranjats d’aleshores. I d’avui, en molts indrets, encara. La mare s’hi veu abocada, no sembla que lliguin els gossos amb llonganisses i un bon matrimoni representaria la fugida d’un món tancat i ensopit. A causa d’aquest encàrrec la pintora s’haurà de traslladar a una illa i a un casalot tronat i solitari.
Una germana gran de la noia, que no arribem a conèixer, no va trobar cap altra sortida que la mort, per tal d’escapar a un matrimoni obligat, i la petita, que es trobava reclosa en un convent on la vida li semblava suportable, es veu obligada a casar-se. Els convents, en molts casos, van ser un refugi, per a aquesta mena de situacions, encara que tinguin al damunt tot un feix de llegenda negra. La forma de rebel·lar-se de la noia es no deixar-se pintar, així que la pintora haurà de fer-ho d’amagat, fent-se passar per una dama de companyia temporal.
La història és la d’un amor impossible, si la pintora fos un noi seria una narració convencional, com moltes altres. El que passa és que, a més del tema de l’amor, n’hi ha molts altres, com ara la germanor entre dones quan hi ha problemes, cas de l’embaràs d’una jove minyona de la casa. La pel·lícula és a estones com una gran exposició d’imatges pictòriques, amarades de sensibilitat i esquitxades de silencis. Céline Sciamma és una més d’aquest conjunt de joves directores excel·lents del present, ella mateixa és lesbiana i la noia del quadre, Adèle Haenel, és la seva parella, així que en tot plegat s’estableix també un tafaner joc de miralls lligat a la realitat.
Haenel està excel·lent en el seu paper de jove orgullosa i enigmàtica, però incapaç de canviar el seu destí, i també és un goig retrobar Golino, en el personatge de mare resignada, o Luàna Bajrami, en el rol de la jove serventa, que fa de contrapès a la història i que tot s’ho mira amb una certa distància, fins i tot quan l’afecta de forma directa. Però, pel meu gust, Noémie Merlant destaca per damunt d’un conjunt de pes, potser a causa d’un físic poc convencional i d’una personalitat abassegadora, interpretant aquesta noia lliure, amb una professió pròpia i, per això, amb més possibilitats que dones de més categoria social. La reivindicació de l’art, de l’artista, el pes de la pintura en aquell món del segle XVIII, a tocar dels grans canvis que va suposar la revolució, i que això impliqui una dona pintora, atorga valors afegits a la centralitat d’una història d’amor impossible, donades les circumstàncies.
Trobem moltes referències, potser una mica massa explicites, al mite d’Orfeu. La música, la lectura, el paisatge, tenen una rellevància important en aquell món amb poques distraccions i poques relacions. La il·luminació, el vestuari i la resta, i la manca, gairebé, d’exteriors, més enllà de la visió d’un mar poc amable o una inquietant festa nocturna, així com la sensibilitat amb la qual es tracten les escenes amoroses, arrodoneixen una pel·lícula encisadora en el seu conjunt i amarada de poesia.
