Kirsti Baggethun (Tønsberg, Noruega, 1944) és llicenciada en Filosofia i Lletres i ha estat professora de llengua i literatures noruegues a la Universidad Complutense de Madrid. Ha estat agregada cultural de l’Ambaixada de Noruega a Madrid durant trenta anys i ha traduït més de setanta llibres del noruec al castellà en col·laboració amb Asunción Lorenzo a banda d’una desena de títols de l’anglès i el castellà al noruec. Fins que ella va començar a traduir literatura noruega a Espanya, gairebé totes les traduccions existents provenien de l’alemany, així que és gràcies a Baggethun que podem apropar-nos millor a veus d’autors com la de Knut Hamsun. Entre els escriptors que ha treballat estan també Knausgård, Solstad o Askildsen.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Si no fos per vostè, no tindríem traduccions al castellà, directament del noruec, de l’obra de Knut Hamsun!
Hamsun va començar a ser traduït al castellà des que li van donar el Premi Nobel de Literatura, però cap de les traduccions es feien directament del noruec, sinó a través de l’alemany. La primera traducció que es fa del noruec la vam fer nosaltres i és la de la novel·la Misterios, que va publicar Alfaguara als anys noranta.
La seva obra més coneguda, però, és La bendición de la tierra…
És la novel·la que li va fer guanyar el Premi Nobel, de fet li van donar l’any següent de publicar-la. En aquesta obra hi ha un contingut molt diferent a les seves primeres novel·les, que eren molt més modernes. La bendición de la tierra és un elogi dels orígens de la terra, dels camperols… T’has llegit Hambre?
Sí, llegida! En el pròleg que va escriure vostè, diu que és una novel·la on sembla que no hi passa res…
Perquè tot va per dintre. La novel·la mostra la solitud de l’ànima humana. El que trobo interessant d’Hambre és que a Noruega l’home solitari de la ciutat era, d’alguna manera a finals del segle XIX, una cosa nova, perquè la societat era tremendament camperola i no era habitual allò de retratar un home anònim que transita sol per la ciutat. Després, amb La bendición de la tierra, Hamsun torna a l’ambient rural.
Sembla estrany pensar que un home sol caminant per la ciutat pugui ser una cosa nova a Noruega.
Fins a principis del segle XX, Noruega era un país molt de camperols, gairebé no hi havia indústria. L’home noruec era un home del camp. L’home anònim que camina per Christiania, que és com es deia abans Oslo, era el que Hamsun anomenava un home dels nervis, persones nervioses, preocupades. Ell criticava autors noruecs com Ibsen o Bjørnson perquè no s’ocupaven prou de l’ànima. Hamsun deia que calia preocupar-se de l’home solitari, amb una ànima turmentada. És una mena de postromanticisme. Després va anar odiant tecnologia, indústria, modernitat… i va tornar a l’home de la terra.
L’obra de Knut Hamsun segueix connectant amb els joves lectors de Noruega?
Sí, tot i que Hamsun ha estat un problema seriós per als noruecs durant anys. Vaja, des de finals de la Segona Guerra Mundial, perquè va parlar molt a favor de Hitler. Allò per als noruecs era massa, perquè Noruega va estar envaïda pels nazis durant cinc anys, així que es va generar un gran odi cap a l’autor. L’antinazisme era molt fort al país, hi havia una forta resistència a les muntanyes a favor de la llibertat que topaven amb les postures de Hamsun, qui va ser jutjat per traïció a la pàtria. El 90% dels noruecs ens estimem Hamsun, però al mateix temps l’odiem pel que va fer durant la guerra. Ell deia que, en definitiva, en cent anys ningú se’n recordaria de tot allò i ja han passat gairebé vuitanta anys de la seva mort, però en continuem parlant…
La literatura noruega que ens arriba en castellà reflecteix prou bé la diversitat que hi ha?
És una pregunta difícil, perquè un no pot escollir el que els altres països volen traduir. En general, la literatura noruega és molt atenta a la natura, difícilment trobaràs una novel·la en la que la natura no tingui algun paper. Els noruecs no poden viure sense la natura, això es nota en la literatura i, per tant, els llibres que es tradueixen contenen aquesta essència. Després cal tenir present que la literatura noruega és molt realista, i això està lligat al fet que Noruega era un país molt pobre fins el segle XX, amb molta gana. Ara bé, la gent sabia llegir, perquè els pastors protestants exigien que la societat sabés llegir perquè poguessin llegir la Bíblia. L’analfabetisme a Noruega s’acaba el 1850, més o menys. Per tant, potser no era una societat molt culta, però sí que llegia, coses senzilles, però lligades a la realitat, i això crec que ha marcat tota la literatura noruega que ha vingut després.
I quan va arribar l’industrialisme a Noruega, va canviar la literatura?
Sí, als anys vint va sorgir el que s’anomena literatura obrera, que descrivia la vida dels obrers, bàsicament. Si em preguntes si tot el que ha arribat a Espanya representa la varietat de la nostra literatura, primer t’he de dir que fins els anys noranta, arribava molt poca literatura noruega aquí. Hamsun, Ibsen i poca cosa més. La gran revolució de les nostres lletres va ser Jostein Gaarder amb El món de Sofia, un llibre de filosofia per a joves. Va ser el títol que va obrir les portes de la literatura noruega al món. A Espanya aquell llibre va arribar el 1994, si no recordo malament, i des de llavors es van multiplicar les traduccions d’obres noruegues.
Vol dir que ara es tradueix a Espanya literatura noruega a bon ritme?
Només en el darrer any hi ha hagut quaranta nous llibres traduïts a Espanya. La globalització també afecta a la literatura, ara el món noruec no és tan diferent de l’espanyol, per exemple, sobretot si parlem dels joves.
Si li dic que entre Knut Hamsun i Karl Ove Knausgård no hi ha tantíssima diferència, què en pensa?
Que interessant això! Ja saps que sóc també la traductora de Knausgård al castellà, que són més de tres mil pàgines, he conviscut molt amb la seva obra i crec que tens raó, no em grinyola gens aquesta afirmació. Hi ha certa semblança… Ara bé, Hamsun mai va ser tan personal, perquè Knausgård t’explica que està canviant bolquers i cinquanta pàgines després t’està parlant d’un poeta francès.
A vostè li sorprèn l’èxit internacional de Knausgård?
Ha, ha, ha! Això m’ho demanen molt… Jo sempre responc amb una pregunta: a tu t’agrada o no? La meitat em diu que és molt avorrit i l’altra meitat està encantada. Té uns admiradors impressionants arreu del món. Què puc dir jo? Sóc la seva traductora!
No pregunto si és bo o no, sinó que, tenint en compte que la seva és una literatura molt introspectiva i carregada de contingut, potser sorprèn que s’hagi convertit en supervendes.
Deu ser la capacitat de barrejar allò més quotidià amb allò més elevat el que genera tanta atracció. No només això, tu entens el seu món perquè t’inclou en ell, la seva és una literatura molt propera. Això agrada.
A banda de Hamsun i Knausgård, quins altres autors noruecs cal llegir?
Per exemple, Dag Solstad, que té una obra que es titula Novela once, obra dieciocho, publicada a Lengua de Trapo. És un autor summament estrany, però molt vàlid. També Kjell Askildsen, que ha escrit contes molt celebrats per la crítica a Espanya. Fa poc ha fet noranta anys, i és un dels grans autors de la literatura noruega. Hauríem d’afegir Per Petterson, Roy Jacobsen, Lars Saabye Christensen, Lars Mytting, Herbjørg Wassmo, Kjersti Annesdatter Skomsvold… Ah, i la literatura infantil de Noruega està tenint molt èxit fora del país.
Aquests dies ha estat la Fira del Llibre de Frankfurt, quins autors noruecs han estat els ambaixadors?
Hi han anat setanta autors. En destacaria Jon Fosse, del qual la meva i filla acabem de traduir al castellà El otro nombre, primer volum de la seva «Septologia». S’ha presentat a la Fira de Frankfurt. L’estil de Fosse és molt repetitiu, en alguns casos no posa punts en els seus textos, amb personatges que semblen onírics. Té un estil molt poètic que no s’assembla a ningú. Ell estaria lluny del realisme del qual parlàvem abans. És un autor molt conegut com a dramaturg, que a França ha estat molt representat, però a Espanya no tant.
A l’hora de traduir la literatura noruega al castellà, hi ha alguna dificultat que sigui general o cada llibre presenta la seva complexitat?
Traduir una llengua és traduir tota una cultura, però no pots posar notes a peu de pàgina cada vegada que apareix un concepte noruec que sigui molt particular. Quan tradueixo, jo no pretenc espanyolitzar un autor noruec, però al mateix temps, tampoc puc fer que soni ridícul. És a dir, a vegades hi ha situacions que no s’expliquen gaire perquè el lector noruec ho coneix perfectament perquè forma part de la seva cultura, però que si ho tradueixes literalment, el lector espanyol ho troba ridícul.
Digui’m un exemple.
Ara l’editorial Nórdica ha publicat La herencia, de Vigdis Hjorth, en què quatre germans s’enfronten al repartiment d’una herència, on hi ha una cabana. La paraula «cabana» no té les mateixes connotacions a Espanya i a Noruega. Allà, una cabana a la platja pot ser una magnífica casa de camp. Si en la traducció poses que han heretat una cabana a la platja, aquí et penses una altra cosa.
La literatura espanyola té bona tirada a Noruega?
La hispanoamericana ha tingut més distribució que l’espanyola. Jo vaig traduir fa anys Las edades de Lulú d’Almudena Grandes. Allà es pot trobar obra de Javier Marías, Carlos Ruiz Zafón, Antonio Muñoz Molina, Eduardo Mendoza, Juan José Millás i Julio Llamazares, entre altres. En els darrers anys s’han publicar a Noruega unes molt bones versions de la poesia de García Lorca. I, és clar, el Don Quixot és molt conegut allà.
Espanya interessa als noruecs, en general?
Espanya és el país que més ciutadans noruecs té de tota Europa després dels països nòrdics. L’any passat van entrar per avió a Espanya un milió i mig de noruecs i pensa que només som cinc milions de noruecs. La majoria dels que van a viure a Espanya és gent gran, pensionista, que busca la bona temperatura. I també cada vegada hi ha més espanyols que venen a Noruega. Ara, l’intercanvi cultural no és tan ric com hauria de ser. Saps que a Covarrubias hi ha enterrada una princesa medieval noruega?
No, no ho sabia…
Cristina de Noruega. Va arribar a Espanya cap el 1250 per casar-se amb un germà d’Alfonso X el Sabio. Va morir aviat i això la va esborrar de la història, però sobre el 1950 la van rescatar de l’oblit. Està enterrada al claustre de la col·legiata. És una de les mostres més antigues del contacte entre Noruega i Espanya.
