Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Que una escriptora com l’estatunidenca Siri Hustvedt (Northfield, Minnesota, 1955), que acaba de recollir el Premi Princesa d’Astúries de les Lletres, aconsegueixi omplir el vestíbul del CCCB i part de l’auditori, no és sorprenent. Malauradament, que pràcticament tot el públic siguin dones tampoc ho és. Segurament sigui perquè, en el millor dels casos, el discurs feminista de l’autora cala molt especialment en les dones, com és natural, però també podria ser que els homes no ens sentim prou interpel·lats per aquest discurs, com si obrir camí cap a la igualtat es pogués fer amb nosaltres, els homes, mirant-nos-ho i animant des de la distància. Fa uns dies l’escriptora britànica Anna Beer deia en una conversa al Palau de la Música que la igualtat és responsabilitat de tots, que no n’hi ha prou amb l’esforç de conscienciació de les dones, cal que els homes hi estiguem implicats, que fem forat perquè elles puguin tenir més presència en molts àmbits tradicionalment ocupats pels homes.
Al CCCB, en el marc del cicle de conferències relacionades amb l’exposició Feminismes!, Hustvedt va explicar que «les persones vivim dintre de grans narratives històriques que estan impregnades de mites, com són el mite del gran home». L’autora, que es declara feminista des que era adolescent, denuncia la rellevància que es dona a determinats homes i els converteix automàticament en autoritats, per sobre d’una «autoritat femenina que és percebuda com a denigrant per al mite del gran home», i posa l’exemple del famós urinari atribuït a Marcel Duchamp: «qui realment va convertir aquella peça en art va ser l’artista alemanya Elsa von Freytag-Loringhoven, i hi ha cartes del propi Duchamp que ho demostren, perquè en elles explica que allò va ser un regal que va rebre de l’Elsa, com si fos una escultura». En canvi, Duchamp es va atribuir l’autoria de l’obra i la figura de Freytag-Loringhoven es va diluir en la història. «Els homes artistes que admiraven l’Elsa sentien que la seva presència els minava, els feia inferior», apunta Hustvedt.
És d’aquesta manera, com les persones «estem atrapades en un llegat que no coneixem», i que es nodreix de mites i falses creences que cal reescriure, no només per entendre millor la nostra societat, sinó sobretot per determinar més exactament qui som. «Constantment estem construint narratives per entendre què ens passa, i aquestes narratives es poden anar transformant a través de l’experiència de la lectura de diferents autors», diu l’escriptora. Es refereix, és clar, al paper clau que té la literatura en la nostra construcció com a éssers humans i social: «els llibres que llegim poden canviar la nostra perspectiva de la realitat i no hem d’oblidar que la novel·la és una forma de coneixement com ho és la ciència o la filosofia». Aquesta defensa de la ficció en la formació de les persones Hustvedt la fa acompanyada d’un avís: «és fatal que hi hagi categories de gènere en les disciplines artístiques», és a dir, considerar diferent una obra d’una altra pel fet que la seva autoria sigui femenina o masculina.
Qui millor resumeix aquesta manera de pensar és la protagonista de la seva darrera novel·la, Records del futur (Edicions 62/Seix Barral), una escriptora gran que, esperonada per la trobada d’un quadern de notes antic, evoca els records del seu primer any a Nova York, el 1978, quan acabada d’arribar de Minnesota, sola i sense diners, descobreix les diverses possibilitats que li ofereix la ciutat. La història es construeix a partir d’aquesta reescriptura del passat en el present, fent de la novel·la un diàleg entre dècades i relats paral·lels. «El personatge principal és una dona intel·ligent, que ha llegit molt, però no acaba d’entendre fins a quin punt s’ha desenvolupat en el mite del gran home i com la percepció dels altres l’ha definit a ella, així que poc a poc va reescrivint aquest passat en el qual ha viscut».
