Toni Casares (Barcelona, 1965) és el director de la Sala Beckett des de l’any 1997, tot i que ja estava vinculat a aquest teatre des de la seva fundació, el 1989. Ha dirigit diversos espectacles, com Plou a Barcelona, de Pau Miró (Sala Beckett 2004); Salamandra, de Josep Maria Benet i Jornet (TNC 2005); Valentina, de Carles Soldevila (TNC 2006); o La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda (TNC 2007). No es pot negar que Casares és un reconegut activista de l’escena català i defensor de la tasca de totes les persones implicades en un projecte teatral, cosa que no només inclou als actors i actrius, directors i directores, sinó molt especialment als autors i als traductors. Parlem amb ell amb motiu del 30è aniversari de la Sala Beckett, que coincideix amb el 30è aniversari de la mort de l’autor irlandès que dona nom al teatre.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
La Sala Beckett fa trenta anys i també fa trenta anys que Samuel Beckett va morir. Aquesta nova temporada toca homenatge…
Sí, i ho farem parlant de la mort, tot i que he de dir que feia temps que volíem tractar aquest tema, perquè va coincidir que llegíem coses i ens arribaven projectes que tractaven d’això. També coincideix que teníem al cap fer Esperant Godot des de feia mesos, i ara sembla el moment més adequat. Així podem parlar de mort, però també de la vida.
Parlar de la vida a través de Samuel Beckett és tot un repte!
Ell tenia una actitud vital més aviat pessimista amb reflexions que, precisament, enllacen vida i mort. El cas és que tot plegat ens estimulava a fer alguna cosa atrevida, així que vam decidir dedicar tota la temporada, per celebrar els trenta anys, a la mort, però fent evident que parlar de la mort és també parlar de la vida. Cada vegada que ho penso n’estic més convençut, utilitzarem el nostre aniversari per recordar que som efímers i mortals. És una provocació interessant.
O sigui que l’obra central d’aquesta nova temporada és Esperant Godot…
Segurament, sí. Cal entendre que per a nosaltres fer un Beckett és molt complicat, perquè la gent ens mira, consideren que, com que som la Sala Beckett, som els que més sabem de Beckett, els que marquem tendència. Així que som molt escrupolosos a l’hora de decidir què fem i com ho fem. De fet, la Beckett no ha produït mai Esperant Godot. Sí que hem representat altres textos de l’autor i hem convidat alguna companyia de fora a fer aquesta obra, però mai amb producció nostra.
I com faran aquest Godot?
Serà tota una declaració d’intencions. Tenim un director amb prou trajectòria com per garantir-nos un treball rigorós i de qualitat, però alhora que sigui prou jove com perquè el projecte tingui la seva signatura. És Ferran Utzet, el vam anar a buscar nosaltres i ell va acceptar ràpidament. Vam parlar molt sobre com fer aquesta obra, de quina manera mantenim el respecte i la consciència de la importància de fer Godot, però a la vegada quin sentit té fer-la avui. La manera com Utzet ho planteja serà bastant significativa d’aquesta doble condició, de fer un clàssic contemporani i al mateix temps de fer-lo amb els ulls d’avui.
Sembla que ho han pensat tot.
Fins i tot hem encarregat una traducció nova, a Josep Pedrals. No farem la traducció canònica de Joan Oliver, que és molt bona, però els clàssics s’han d’anar traduint almenys cada dècada. El Pedrals és un poeta molt sensible amb la llengua i amb la teatralitat, també molt ambigu, molt atent als ritmes de l’escena. Ha fet una traducció excel·lent.
Poc es parla dels traductors al món del teatre…
Nosaltres en aquesta casa els reivindiquem molt, però devem ser els únics que ho fan. Hi ha teatres que s’obliden fins i tot d’incloure el nom dels autors, que això ja és gros. Al cinema passa el mateix, sovint s’obliden de recordar qui és el guionista o si el guió surt d’una novel·la. En el cas del teatre, a Catalunya això és especialment greu perquè tenim autors de la talla dels millors dramaturgs europeus actuals. Recordem que arreu d’Europa s’estan estrenant obres d’autors catalans. En canvi, així no es remarca prou.
Cosa que no ajuda a fomentar la creació…
No és tan fàcil que els autors catalans contemporanis puguin veure estrenades les seves obres. Si això és greu precisament perquè són molt bons. I amb els traductors passa una mica el mateix. La seva feina és essencial. Un traductor és un autor, i no oblidem que la llengua d’arribada és més important que la llengua de sortida. Traduir un text del francès al català implica un gran domini de la llengua catalana a nivell literari, però també un gran domini del llenguatge teatral. Aquí ens cuidem molt de què el nom del traductor surti a continuació del nom de l’autor.
Als trenta anys, la Sala Beckett està en el lloc on volia estar quan va néixer?
Si pensem en el projecte que teníem al cap quan vam marxar de Gràcia per venir al nou edifici, sí, estem fent el que volíem. És veritat que al principi vam ser més ambiciosos, esperàvem que l’edifici fos més gran i poguéssim fer més activitats, però haver de retallar les nostres ambicions també ens ha ajudat. El que és essencial per a la Beckett és que no ens acomodem ni ens estanquem. Sempre diem que si el que estem fent nosaltres comença a fer-se en altres teatres, genial, però llavors hem de començar a fer coses noves. Hem d’estar molt atens a què passa, a quines són les derives que prenen els llenguatges artístics, però també a les inquietuds socials. Llavors hem de fer propostes, hem de ser un motor de creació. En resum: estem com volíem estar, que és constantment insatisfets.
En aquests trenta anys, què ha perdut el teatre català i què ha guanyat?
En general ha guanyat en maduresa i qualitat artística. L’ambició de les propostes que es veuen als teatres de Catalunya és forta, inquieta. Ara, és veritat que es troba a faltar la capacitat dels creadors de preocupar-se de coses que siguin només artístiques. És a dir, malauradament molts creadors, especialment els joves, perden temps i talent per buscar-se la vida amb temes de producció, gestió empresarial… Són coses que els fan perdre energia i iniciativa. És cert que la situació és més precària ara a nivell laboral, però això té a veure amb el context en el qual vivim. Fa trenta anys no hi havia aquesta precarietat, però també és cert que la societat no estava tan madura culturalment, no era tan exigent. La indústria teatral ha crescut, s’ha consolidat, però el decalatge entre els que poden viure d’això i els que no és massa gran i això no està relacionat amb el talent. S’ha perdut una certa llibertat creativa, no perquè les estructures de poder controlin i censurin, perquè això passa ara però ja passava abans, sinó en el sentit que el sistema t’obliga a comportar-te de determinada manera, no pel contingut de la teva obra, sinó per qüestions vitals.
Em pot donar un exemple d’això últim?
Que companyies de teatre de gent jove no pugui obrir un espai al centre de la ciutat és tràgic. Això és perdre llibertat creativa. Gent que té energia, talent i vocació no pot obrir un lloc per donar-se a conèixer i interactuar amb la ciutat. Això és brutal. Moltes vegades parlem de censura al mode tradicional, però la censura s’experimenta d’una altra manera. Això té a veure amb la manera com la cultura es relaciona amb la societat, per exemple. En aquest sentit, hem anat a pitjor.
Les ajudes públiques que reben institucions com la Sala Beckett ajuden a tirar projectes endavant, però també suposa un control sobre aquests projectes?
Els problemes per tirar endavant iniciatives no estan a les ajudes públiques, sinó en el lliure mercat. Les subvencions públiques et coresponsabilitzen a l’hora de generar una sèrie de resultats de salut cultural, però mai ningú ens ha demanat que estrenéssim un autor o un altre. És només que les ajudes ens demanen, a canvi, que estiguem atents als nous creadors, que fem dialogar les noves generacions amb les més consolidades, que treballem perquè la llengua catalana sigui presents als escenaris… Una sèrie de coses que no suposen traves a la llibertat. Si en algun moment es considera que el que fa la Beckett no és útil per a la societat, ens retiraran les ajudes.
Llavors la Beckett se sent còmoda en aquest sentit.
Sí, estem molt agraïts. Tindríem problemes si els diners vinguessin de determinats sectors privats. Molt més, des del punt de vista ètic. A mi m’enerva una mica que ens critiquin per dependre dels diners públics aquells que estan patrocinats per grans grups bancaris que, francament, em sembla més perillós. Almenys les institucions públiques les votem cada quatre anys. De totes maneres, m’agradaria afegir que si bé les ajudes a la Beckett han crescut en els darrers anys, també és cert que la proporció amb la generació de recursos propis ha disminuït.
Això és un èxit de la Beckett!
Quan estàvem a Gràcia els ajuts suposaven un 70% del nostre pressupost. Ara ens acostem al 50%. Això és mèrit nostre, però també dels que ens han ajudat. Estem aconseguint que el projecte sigui cada cop més viable.
Quin grau de permeabilitat hi ha entre la formació i la programació de la Beckett?
Això és molt important per entendre la Beckett. Et donaré un exemple: per a un creador jove poder estrenar la seva obra en el mateix lloc on estrenen els més consolidats és molt important, no només pel ressò mediàtic que es genera, sinó també per la confiança que això aporta al creador. Si les escoles i els llocs d’experimentació estan separats dels llocs de producció i exhibició més regulars, això condemna als dos àmbits. Ni evoluciona la creació ni l’exhibició. A la Beckett això es barreja, fomentem la comunicació entre els dos espais de forma permanent. Ara, això no vil dir que tots els alumnes de tots els cursos puguin estrenar la seva obra aquí. El camí és complicat, però sí que la convivència ajuda molt. De totes maneres, dediquem molt pressupost als projectes que s’han generat a la Beckett.
La Sala Beckett sempre ha estat considerada una sala alternativa, però la Beckett se sent còmoda amb aquesta etiqueta? I, en qualsevol cas, alternativa a què exactament?
Jo crec que la Beckett ja no és una sala estrictament alternativa. Però preguntar-se a què podria ser alternativa és clau. Nosaltres sempre dèiem que érem alternatius, però a què, perquè un sempre és alternatiu a alguna cosa. Fa uns quinze anys vam fer un decàleg on explicàvem a què érem una alternativa. Per exemple, donàvem prioritat al treball dels actors per sobre dels grans artefactes escènics, demanàvem que els espectadors fossin actius i que no es conformessin amb que els hi donéssim tot mastegat… D’alguna manera, érem una alternativa al teatre comercial i al teatre institucional.
I ara?
Ja abans de marxar de Gràcia ens vam adonar que l’etiqueta «alternativa» ja no era una qüestió estètica, sinó de política institucional. És a dir, les sales amb l’etiqueta «alternativa» tenien accés a unes ajudes que si no la tenies, no hi podies accedir. Ens vam adonar, doncs, que això estava suposant una mena de tap generacional, perquè les noves sales no tenien opció d’optar a les ajudes. Vam preferir deixar de ser una sala alternativa, perquè vam creure que ja estàvem ocupant un altre espai. La Beckett no és un teatre institucional, ni estrictament comercial ni tampoc alternatiu. Estem en un terreny que no pertany a cap etiqueta de les habituals i suposo que aquesta és la nostra gràcia.
El teixit teatral de Barcelona està ben lligat?
Barcelona és de les ciutats europees on el sector teatral està més ben cosit. No totalment unit, però sí que hi ha un interessant diàleg i feedback entre els diversos teatres de la ciutat. Des del punt de vista professional, per exemple, podem veure actors de sèries estrenant a sales molt petites, també actors i directors. Els creadors combinen sense prejudici els diversos espais disponibles, i això no passa en altres ciutats espanyoles, en les quals els que es consideren alternatius no volen trepitjar espais institucionals, per exemple.
Quina obra que no sigui de la Beckett no es perdrà Toni Casares aquesta temporada?
Moltes, moltes! Vaig veure la programació del Teatre Nacional i la del Teatre Lliure i em van agradar molt. Jo em fixo força en el Temporada Alta i segur que aniré diverses vegades a la Sala Flyhard. Però si em fas dir una obra un concret, seria Una història real, de Pau Miró, a La Villarroel.
