María Hesse (Huelva, 1982) va començar a dibuixar quan només tenia sis anys i, encara que es va diplomar en Educació Especial, mai ha deixat de somiar i crear il·lustracions, ja fos un llibre infantil titulat La pequeña princesa (Montena) sobre la necessitat de que les princeses escriguin el seu propi conte, com les biografies de Frida Kahlo i David Bowie (Lumen) fins a il·lustrar clàssics de la literatura universal com Orgullo y prejuicio i Mujercitas (Alfaguara). El seu univers es compon, principalment, de dones i elements de la natura, sovint entrellaçats com un sol ésser o que representen l’exaltació dels seus sentiments. Després que Instagram li censurés un dels seus dibuixos, va decidir recuperar una idea que esperava en un calaix el punt exacte de maduració sobre la sexualitat femenina i que ara veu la llum com El Placer (Lumen). Tot i que a l’interior hi trobarem grans dones com Cleopatra, Colette, Anais Nin, Marilyn Monroe o Madonna, el fil conductor és el despertar sexual de la pròpia autora. Per aquest motiu demana que els lectors s’apropin al llibre sense prejudicis i que aquest es converteixi en un espai on compartir vivències comunes i conèixer-nos millor. L’objectiu és demostrar que a la societat encara li manca una bona educació sexual (i molt especialment la referida a la femenina), i que és feina de tots aconseguir que el plaer ens faci lliures.
Patricia Tena. Barcelona
Tot i que vas fer la teva particular versió de la biografia de David Bowie, podríem dir que la gran majoria de la teva obra està centrada en la dona. Parlar de la sexualitat femenina era un tema pendent?
Quan vaig acabar el llibre sobre Frida Kahlo ja sabia que volia parlar del plaer femení, però no tenia clar com fer-ho i la idea va quedar aparcada fins que trobés la seva veu. Durant aquell temps Instagram em va censurar un parell d’il·lustracions on sortien dones masturbant-se i allò va ser el detonant. Qui segueix el meu treball sap que els meus dibuixos no són agressius, però va ofendre igual. Tenia clar que no volia un llibre eròtic, sinó un que parlés del plaer femení i que posés èmfasi en la necessitat de rebre una bona educació sexual perquè això no passi.
Comences parlant d’Eva i Adam com l’inici de la submissió de la dona. Després podem comprovar que la serp segueix sortint a diverses il·lustracions. Per què?
Em remunto a Eva i Adam perquè des de la religió ja es planteja que la dona, que va sortir de la seva costella, està en segon pla. Per a mi la serp és Lilith, la primera dona d’Adam que el va abandonar i va marxar de l’Eden. M’agrada pensar que aquí surt com una serp que va apareixent a diversos personatges per recomanar que visquin lliurement la seva sexualitat. És un llibre que té més d’una lectura i els dibuixos estan carregats de simbologia que donen una informació addicional i que espero que els lectors vagin descobrint.
Les plantes i flors que surten del cos femení formen part del teu univers particular. Seguint la teva obra i les il·lustracions que publiques a Instagram comprovem que és un dels teus segells distintius. Tenies clar que volies seguir amb aquest estil?
Sí, però si et fixes aquí les plantes i les flors són diferents a les que acostumo a dibuixar. En referència als colors he incorporat el rosa fluor però només per il·lustrar els moments de plaer. Volia fugir de les imatges de cors florint que acostumo a fer, però sí que hi he afegit un únic dibuix que ho té perquè precisament aquest va ser un dels que em van censurar.
El llibre està protagonitzat per moltes dones diferents que aporten la seva experiència o descobriment en matèria de sexualitat femenina, però la veu narradora és la teva. Com ha estat l’experiència de parlar de les teves vivències sexuals en primera persona?
Reconec que era una part que em feia molta por. No és una biografia perquè explico fins on vull i també hi ha experiències d’amigues meves. Tenia clar que no volia que fos un catàleg exhibicionista i al mateix temps volia respectar a totes les persones reals de les quals parlo. En un principi vaig pensar incloure-hi molts perfils diferents de dones, però a mida que m’anava documentant m’adonava que els llibres amb els que més connectava estaven narrats en primera persona, com Cómo ser mujer ,de Caitlin Moran. Així que vaig decidir explicar-ho des de la meva experiència però no hi comptava amb aquesta segona part que són les entrevistes i els periodistes que volen que expliqui més detalls!
Expliques que de joveneta el poc que sabies de sexualitat era a través de revistes com Vale o pel·lícules on mai es parlava de què era el clítoris i què s’havia de fer amb ell per sentir plaer. Ara trobem pel·lícules que mostren amb més fidelitat i realisme l’acte sexual, com 9 songs, La vida de Adele o Dreamers, i sèries que parlen obertament de sexe. Quines recomanaries?
Afortunadament hem evolucionat des d’aquelles pel·lícules que, quan passava l’acte sexual, hi havia un fos a negre i no t’explicava res, com a Dirty Dancing. Però fixa’t que, tot i que hi ha una evident naturalització, encara no veiem massa com els protagonistes agafen del calaix o la cartera un preservatiu, com si fer-ho restés erotisme. Tot i així recomanaria Masters of sex per aprendre molt sobre el tema; Sexo en Nueva York, perquè en aquell moment va ser molt innovador que es parlés a televisió de tants temes relacionats amb el sexe; Girls, que potser és més realista i a més compta amb protagonistes que no tenen una bellesa normativa i això també m’agrada, i recentment Euphoria, que també m’ha sorprès.
Estem millor informades, doncs?
He rebut correus de dones que em pregunten si és normal no tenir orgasmes a través de la penetració. És molt comú i de fet és un percentatge molt petit les dones que sí el tenen, però a les pel·lícules encara ens mostren el contrari. Hi ha molta desinformació i el que és pitjor és la vergonya a preguntar. Una no vol ser l’excepció, la diferent, la que està trencada i opta per callar-se per por que la jutgin. De fet em fa molta ràbia quan parlen de preliminars, perquè tot el que fem, des de les primeres carícies, ja és l’acte sexual en si mateix. Hi ha una obsessió amb la penetració i l’orgasme que pot fer que no gaudim de tot el procés sexual.
Dediques un capítol a parlar dels beneficis de vibradors i joguines sexuals. Creus que encara no està igualment acceptat que es masturbi una dona que un home?
Odio profundament el terme «consolador», que prové de l’època en què s’utilitzava per tractar a les dones d’histèria. Igual que nosaltres avancem, el llenguatge ha d’anar canviant. Em masturbo per sentir plaer, no per consolar-me.
Molt ben dit!
Abans que et masturbessis si tenies parella era com una mena d’infidelitat. Es pensava que si tenies ganes, havies de buscar la teva parella per fer-ho, però és que per a mi són dues coses totalment diferents. Hi ha dies que vull el contacte físic i la intimitat d’estar amb una altra persona i d’altres que vull un plaer diferent, per relaxar-me i alliberar tensions també. L’alliberament d’endorfines et produeix una molt bona sensació després. Per a mi la revolució de les joguines ha estat el xuclador de clítoris. L’he regalat a amigues i demano que elles en regalin també, creant així una cadena de plaer.
La il·lustradora Lyona Ivanova ha publicat recentment el llibre Sex¡oh! Mi revolución sexual, on he llegit una reflexió que m’ha semblat molt encertada: «Aprendre de sexe veient porno és com intentar aprendre a conduir veient Fast & Furious». Què en penses?
És que el porno és ficció i s’ha d’entendre com a tal. O els que veiem Joc de trons anem després tallant caps pels carrers? S’ha d’educar sobre el consum de la pornografia perquè el de fàcil accés, el gratuït, segueix sent molt masclista i la dona és un objecte de plaer i no un subjecte. El porno no és el culpable de tots els mals, però si no s’acompanya de l’educació adequada s’interpreta malament i crea frustració. A les escoles hi hauria d’haver una educació afectiva-sexual per aprendre a estimar el teu cos i el de l’atra persona. Encara hi ha dones que no s’han mirat mai la seva vulva amb un mirall i no saben com és o la troben lletja. Els nois poden veure l’evolució dels seus genitals com qualsevol altra part del cos perquè el tenen extern, però nosaltres no.
Les generacions que tenim més informació i coneixem millor els nostres cossos ara trobem una nova trava: que ens jutgin i ens considerin massa provocatives o fàcils. És un dels mals del nostre segle?
Jo tinc 35 anys i he escollit des de la meva maduresa el cercle en el que em moc i encara avui dia escoltem comentaris tipus «aquesta és una mica golfa». No pot ser. Però és clar, desgraciadament, encara hi ha partits polítics que et diuen que per no contraure una ETS el millor és tenir una única parella sexual a la vida, que els pares tenen dret a portar a teràpia als seus fills homosexuals o que incloure educació sexual a les escoles és incentivar als joves perquè practiquin sexe.
Per què encara es continua culpant a la dona en determinats casos d’abusos? Penso, per exemple, en el cas de la Manada o de la dona que es va suïcidar després que els seus companys de feina veiessin un vídeo sexual seu que havia enviat feia anys a la seva parella de llavors.
És horrible, el que fan dues persones en la intimitat ha de quedar allà i no fer-ho pot comportar casos tan dràstics com el d’aquesta dona. Les xarxes socials es basen en la immediatesa i, encara que tot té una durada efímera, hi ha mals que ja no es poden solucionar. I tornem al mateix, a dir que la dona és una porca per gravar-se, no que ell és un cabró per difondre un vídeo privat. Sempre culpem a la dona: que per què era sola de matinada, per què tenia Tinder, per què estava borratxa… Quan fas un llibre com aquest et surt molta indignació perquè veus que no hi ha igualtat, sinó no abusarien de nosaltres. L’agressió sexual ha estat el nexe global comú que ha culminat en aquesta nova onada feminista, que ja és imparable.
