Manel Haro. Barcelona / @manelhc
En el moment de la concessió del Premi Nobel de Literatura a la polonesa Olga Tokarczuk (Sulechów, 1962), només s’havien traduït al castellà dues de les seves novel·les, una de les quals també havia aparegut en català: Sobre los huesos de los muertos (Siruela) i Un lloc anomenat Antany (Proa/Lumen). Ara bé, aquest guardó va arribar amb la seva darrera novel·la, Flights (Premi Man Booker Internacional), als magatzems d’Anagrama i de Rata Books, que tenien previst publicar-la aquesta tardor en castellà (Los errantes) i en català (Cos) i que ja es poden trobar a les llibreries. A Tokarczuk se li han posat moltes etiquetes aquests dies, suposo que és el més habitual quan de sobte una autora desconeguda al nostre país es reconeguda amb el premi literari més important del món i cal explicar ràpidament als lectors de qui es tracta.
De totes aquestes etiquetes (ecologista, feminista, vegetariana, europeista, d’esquerres..), segurament en la que més han coincidit els mitjans és que la seva és una literatura ecologista, cosa que en principi pot despistar una mica, però que, almenys, si jutgem per Sobre los huesos de los muertos, li escau bastant bé. La protagonista de la novel·la és una dona ja gran, enginyera de ponts de professió, que en un moment de la seva vida va decidir dedicar-se a la docència i retirar-se de la vida a la ciutat. En el moment de l’acció que ens presenta Tokarczuk, la protagonista viu en una zona rural, envoltada de boscos, i dedica el seu temps a fer algunes classes d’anglès a infants, traduir a William Blake i cuidar de les segones residències que la gent de ciutat té en aquell petit nucli de cases. Allà gairebé no hi ha veïns durant l’hivern, pràcticament mai passa res, però una nit un d’aquests veïns, Pandedios, l’avisa que un altre veí, Pie Grande, ha mort.
Els dos personatges es dirigeixen cap a casa del difunt i descobreixen que, senzillament, s’ha ofegat mentre sopava. En canvi, aquesta mort accidentada no sembla tan casual quan comencen a aparèixer altres cadàvers de gent de la zona. La protagonista, que té la mania de rebatejar la gent amb sobrenoms, no dubta a lligar fils i denunciar a la policia que els animals estan al darrere d’aquests crims, com si es tractés de la venjança de la natura després d’anys d’explotació per part del ser humà. A mesura que avancen les pàgines, el personatge té més clar que les peces encaixen, especialment perquè així ho indica l’astrologia, de la qual ella n’és una apassionada. Però ni els seus amics ni la policia acaben de comprar-li la seva teoria, i com més oposició es troba la protagonista, més fermes són les seves conviccions i més disposada està de demostrar-ho.
A Sobre los huesos de los muertos, que ha traduït Abel Murcia, hi trobem reflexions com aquesta: «¿Quién organizó el mundo así y con qué derecho? ¿Acaso un cardo no tiene derecho a la vida, o un ratón que se come el grano de los almacenes, o las abejas y los zánganos, las malas hierbas y las roses? ¿Quién tuvo el descaro de juzgar quién es mejor? Un gran árbol, a pesar de estar retorcido y agujereado puede durar siglos y nadie lo tala porque resulta imposible fabricar nada con él». O com aquesta altra: «¿En qué mundo vivimos? Uno en donde el cuerpo de un ser es convertido en calzado, en albóndigas, en salchichas, en una alfombra que se tiende junto a la cama, en caldo hecho con los huesos de otro ser… Calzado, sofás, bolsos para llevar colgados al hombro, hechos con el estómago de otro ser; seres cortados en pedazos y fritos en aceite…». Tokarczuk no pot ser més gràfica en les seves exposicions, encara que siguin pronunciades a través dels diversos personatges. Per si el lector encara té algun dubte, cada capítol comença amb alguna frase de l’estil de «no mates mariposas ni polillas, pues el Juicio Final ya se aproxima».
Podríem dir que la protagonista de la novel·la és una dona gran, solitària i cansada que ha perdut el cap i podríem pensar fins i tot que en aquesta bogeria rau precisament la seva clarividència. És evident que no hi és tota, perquè de tant en tant es troba amb la seva mare i la seva àvia mortes passejant per l’habitació de la caldera, però precisament aquesta condició és ben aprofitada per l’autora per poder plantejar qüestions que segurament serien més complicades de plantejar d’una altra manera. He de dir, però, que la intenció de Tokarczuk no és convertir un pamflet ecologista i animalista en una novel·la, perquè tot i que el missatge és molt clar, en aquesta història hi ha altres reflexions que apunten directament a la condició humana: la forma com envellim, com ens relacionem amb els altres i amb la natura o de quina manera, mentre vivim, ens anem lligant amb determinades cadenes. En un moment de la novel·la, llegim: «Miré el mundo sumido en tinieblas grises, frías y desagradables: la prisión no está en el exterior, sino en el interior de cada uno de nosotros. Es posible que simplemente no sepamos vivir sin ella».
Darrerament s’ha posat de moda la literatura ecologista que, en realitat, ja fa anys que s’escriu. Sobre los huesos de los muertos accepta bé aquesta etiqueta, sempre que, insisteixo, no sigui una categoria que limiti altres interpretacions. De Tokarczuk s’ha dit també que li agraden les metàfores, i encara que segurament és així (no conec prou la seva obra), això no treu que la seva sigui una prosa molt directa. Personalment he gaudit molt llegint aquesta novel·la; encara que soni simplista, no havia llegit res igual abans. Alguns lectors poden pensar que Sobre los huesos de los muertos és un thriller pel fet que hi ha diverses morts, però no crec pas que sigui el cas ni crec tampoc que l’important sigui saber què uneix aquests crims i qui està al darrere, perquè, en essència, la trama que ens planteja Tokarczuk és molt senzilla. La complexitat no està en la història, està en els personatges i en la manera com entenen la vida.
