Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Una de les pel·lícules amb més possibilitats d’imposar-se en els premis Oscar és 1917, de Sam Mendes, que ha aconseguit deu nominacions. La cinta explica l’aventura de dos soldats britànics, combatents de la Primera Guerra Mundial, que són enviats a un altre regiment per transmetre’ls l’ordre de cancel·lar un atac contra els alemanys, els quals semblen haver fugit però en realitat han parat una trampa per acabar amb els mil sis-cents soldats britànics que integren aquell grup. Els dos soldats, Schofield (George MacKay) i Blake (Dean-Charles Chapman), comencen així una missió gairebé suïcida, travessant territori enemic, però especialment important perquè un d’aquests soldats, Blake, té un germà en aquell regiment, a qui vol salvar la vida. Les hores passen, tenen poc temps, i el camí és ple de perills.
Mendes va explicar que la història li va venir al cap en recordar els relats del seu avi, Alfred Mendes, un dels quals tractava precisament sobre un soldat que havia de fer de missatger durant la guerra. El relat original és difús, no contenia massa informació, però hi va haver prou perquè Mendes, juntament amb Krysty Wilson-Cairns, es posés a fer el guió. Tècnicament, 1917 està muntada com un gran pla seqüència, cosa que fa que els espectadors estiguem en tot moment sentint la tensió d’aquesta arriscada aventura de gairebé dues hores. No hi ha descans per als personatges, ni tampoc per al públic, el temps és important. Això ens podria fer pensar que 1917 és una pel·lícula dura, amb escenes sagnants, però no és ben bé així.
M’explico: aquesta és una història emotiva, dura, però Sam Mendes no ha volgut fer sang ni centrar-se gaire en les escenes clàssiques de les grans produccions bèl·liques. M’atreveixo a dir que el més important d’aquesta pel·lícula és allò que no es veu a simple vista, sinó allò que s’intueix o que provoca alguna mena de neguit. Per exemple, més que no pas veure els cadàvers dels soldats, em colpeix més adonar-me la gran quantitat de cares joves que van haver de carregar amb armes i combatre en aquella (en qualsevol) guerra. No ho oblidem, en un conflicte armat, aquells que tiren endavant són gent molt jove. També emociona la relació que s’estableix entre els dos soldats protagonistes i la manera com un d’ells, Schofield, fa de la seva missió una qüestió personal.
En qualsevol cas, a 1917 hi trobem també escenes de guerra, evidentment, però sense excessos. En general, aquesta és una bona pel·lícula, l’he gaudit i m’ha emocionat molt. En algun moment he trobat a faltar una mica més de conflicte argumental, especialment en la part final, però, com dic, tinc la sensació que Mendes no buscava fer d’aquesta una gran aventura èpica, sinó més aviat emocional. Els dos soldats estan ben interpretats, però té més pes –no entro en detalls per evitar els spoilers– el paper de George MacKay, qui no està nominat a l’Oscar, cosa que entenc, perquè encara que la seva feina és bona, no té un rol que li permeti gaire lluïment, probablement per aquesta manca de conflicte argumental i de tensió amb altres personatges. Sigui com sigui, val la pena anar al cinema a veure 1917, aquesta història cal veure-la en pantalla gran.
