Manel Haro. Barcelona / @manelhc
El Palau de la Música va acollir ahir el quart concert del jove llaütista francès Thomas Dunford (París, 1988) al cicle Palau Bach amb un programa on no només hi havia Bach. La vetllada va començar amb peces de John Dowland (1563-1626), un dels grans compositors britànics, no tan conegut pel gran públic, la música del qual resum a la perfecció el caràcter melancòlic de l’Anglaterra isabelina. Segurament va ser casualitat, però ahir era blue monday, se suposa que el dia més trist de l’any, i la música de Dowland semblava adequada, especialment mentre fora del Palau el temporal es desfermava. El propi Dunford anava explicant, entre peça i peça, el caràcter trist i sofrent d’un compositor que va haver de viure a l’exili, acusat injustament de conspirar contra la reina Isabel I, i amb diverses frustracions, entre les quals la de no veure la seva música prou reconeguda.
La música de Dowland és d’una gran bellesa, colpidora i certament melancòlica, i això ja es va poder sentir en l’obertura del concert, amb el Preludi P098, gràcies a una interpretació, la de Dunford, molt intimista i delicada. El llaütista francès ens va oferir un passeig per la música del compositor britànic amb alguna de les seves peces bandera com Semper Dowland semper dolens («sempre Dowland, sempre dolorós») o Lachrimae. De fet, aquest homenatge a Dowland Dunford ja el va fer amb el seu disc Lachrimae, dedicat al compositor britànic. La segona part del concert va estar dedicada a la Suite núm. 1, en Sol major, BWV 1007, una de les composicions més glorioses de Bach, si se’m permet dir-ho així, pensada originalment per a violoncel i transcrita per a llaüt pel propi Dunford.
Com a frontisses entre Dowland i Bach, Dunford va oferir dues breus composicions italianes, la Tocata 6 de Girolamo Kapsberger i la dansa Calata de Joan Ambrosio Dalza. La interpretació de Dunford va ser sensible, més aviat conservadora, buscant en tot moment aquest ambient intimista que només va voler trencar en les propines finals, amb dues cançons de Dowland, entre les quals hi havia la meravellosa Come again, que Dunford ens va regalar amb el seu llaüt i la seva veu. I he de dir que la seva execució vocal no ha d’envejar, en absolut, la que va fer Sting amb el seu disc Songs from the labyrinth dedicat a les cançons del compositor britànic. En definitiva, un blue monday per fer de la melancolia tota una celebració musical.
