Rattle descobreix un nou Beethoven al Palau de la Música

El director britànic va oferir ahir la seva lectura de la ‘Simfonia núm. 7’ i l’oratori ‘Crist en el Mont de les Oliveres ‘ del compositor alemany
Fotografia: Warner Music

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Si alguna vegada algú arriba al món de la música clàssica sense saber del tot quina és la feina d’un director d’orquestra, i quines són les seves implicacions professionals, el concert d’ahir dirigit per Sir Simon Rattle al Palau de la Música és la clau que conté totes les respostes. Més encara, si algú es pensa que les partitures són lectures tancades amb poc marge de maniobra sobre elles, el concert d’ahir el traurà de l’error. Vaig tenir l’enorme sort de seure en una bona localitat que em va permetre no perdre cap detall del que feia Rattle al Palau: el moviment de les seves mans, la manera com donava entrada als instruments, la seva gestualitat que anunciava els canvis de ritmes, la complicitat amb els músics, la forma com taral·lejava els motius principals de la Simfonia núm. 7 de Beethoven. Va ser tota una classe magistral del britànic que va demostrar que per a ell l’any Beethoven no és només una celebració de tràmit, ni una excusa per dirigir, una vegada més, alguna peça del compositor alemany sense trencar-se massa el cap.

Lluny de tot això, Sir Simon Rattle ha volgut aprofitar aquesta efemèride, el 250è aniversari del naixement de Beethoven, per reivindicar una peça maltractada per la història, i segurament no de les preferides del propi compositor, però que Rattle ha volgut traslladar a la zona noble de la música de Beethoven. Es tracta de l’oratori Crist en el Mont de les Oliveres, op. 85, centrat en el moment en que Jesús espera al jardí de Getsemaní el moment de la seva crucifixió, i creat els anys 1802-1803, quan Beethoven travessava un moment personal complicat (cal recordar que aquell mateix 1802 el compositor escrivia el desesperat Testament de Heiligenstad, on declarava la seva frustració per la sordesa que patia amb un esperit gairebé de rendició davant la mort). Aquesta crisi de Beethoven ha fet que històricament s’hagi fet una lectura molt personal d’aquest oratori: Beethoven, com Jesús, se senten condemnats, saben que no poden evitar el destí que els ha tocat, tot i que han fet tot el possible per posar la seva vida al servei de la humanitat. Són innocents, però són castigats: Jesús amb la brutal crucifixió, Beethoven amb una sordesa que l’impedeix escoltar allò que més estima (un músic que perd el sentit de l’oïda!).

Aquest oratori, per tant, és una peça més aviat dolorosa, un sentiment que contrasta amb la Simfonia núm. 7 en La major, op. 92, les dues peces que van integrar el concert d’ahir. Aquesta simfonia és rítmica, festiva, una «apoteosi de la dansa», com va dir Wagner, segons ens explica el musicòleg Carlos Calderón. El propi Calderón es preguntava, en una xerrada prèvia al Petit Palau i en el programa de mà, si el públic tindria prou plasticitat emotiva per passar, en un únic concert, del dolor i el sacrifici a una dansa desenfrenada. La pregunta era molt pertinent, però el grau de pertinència el vam poder conèixer a mesura que escoltàvem la lectura que va fer Rattle de les dues composicions. Efectivament, el director britànic va voler marcar l’emocionalitat de cada moviment de la Simfonia núm. 7, amb marcats canvis de ritme, tot donant via lliure als moments més esbojarrats però alimentant certa tensió, jugant amb els silencis, trepitjant el fre per accelerar immediatament. En l’allegreto, en canvi, el director va reforçar la contenció d’un moviment que contrasta amb la força de la resta, i ho va fer amb una direcció subtil, molt detallista, intimista gairebé. Rattle ens va seduir amb el vivace inicial, però no va voler ensenyar totes les seves cartes, perquè ens volia sorprendre, ens va fer només un aperitiu, ens va fer tocar de peus a terra en el segon moviment, i va anar amb total vivacitat i contundència fins al final. Però, ep!, la direcció de Rattle ahir va demostrar que es pot ser contundent, sense perdre els matisos. És a dir, pura plasticitat emotiva.

En Crist en el Mont de les Oliveres, op. 85, el director podria haver apostat per una lectura que remarqués aquest sentiment de dolor i neguit, però això comportava cert perill. Després de la seva interpretació de la Setena, fer segons quina lectura de l’oratori, podria haver estat una davallada important. Però Rattle és gat vell, tenia sota les seves ordres l’Orquestra Simfònica de Londres, i va fer el que s’esperava d’ell: reinventar Beethoven, donar aire al misteri de la peça, no menysprear el patiment de Jesús, però no caure en el patetisme. Rattle volia que aquest oratori fos la celebració d’una comunió entre el públic i Beethoven i ens va servir un Crist en el Mont de les Oliveres delicat però alhora intens, contingut però amb personalitat. D’aquesta manera, ahir vam tenir l’oportunitat de conèixer dues cares d’un mateix compositor, però no de qualsevol manera. Un servidor, que ha escoltat diverses versions de la Setena, ahir va tenir la sensació que l’escoltava per primera vegada. Rattle va demostrar, per si hi havia algun dubte, que mai una gravació oferirà les possibilitats expressives que ofereix un directe.

Cal afegir que l’Orquestra Simfònica de Londres va fer una feina excel·lent com era d’esperar, així com el cor de l’Orfeó Català. En el Crist en el Mont de les Oliveres vam poder gaudir, a més, de la profunditat de la veu del baix David Soar, la força i la tècnica de la soprano Elsa Dreisig i la contundència i rigor del tenor Pavol Breslik. Tot plegat va fer que ahir es visqués una cita de nivell al Palau de la Música, d’aquelles que es recorden, que et fan aprendre, repensar la música, connectar amb un mateix i gaudir d’una intensa experiència. Ahir Rattle ens va descobrir un nou Beethoven.

Categories
CLÀSSICAConcerts
Un comentari
  • xavier barba
    22 gener 2020 at
    Deixa una resposta

    Bona crítica. Recomanes alguna versió de l’oratori?. Gràcies

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES