Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Fins al 8 de març encara es pot veure, a CaixaForum Barcelona, la interessant exposició Càmera i ciutat. La col·laboració amb el Centre Pompidou, al qual pertany el comissari, Florian Ebner, i les aportacions de diferents entitats de casa nostra han aconseguit que en aquest recorregut urbà, i a través de diferents èpoques, hi trobem noms mítics de la fotografia moderna, estrangers i catalans, i que ens adonem de la gran qualitat i categoria de noms propers i coneguts, com ara Centelles, Pérez de Rozas, Colom, Pilar Aymerich o Català Roca, d’un nivell excel·lent, encara més admirable si considerem el context en el qual van treballar.
L’exposició es desenvolupa al llarg de deu àmbits, de forma cronològica, en un espai temporal d’uns cent anys. La fotografia s’ha convertit, avui, en una eina al servei de la història, tot i que hem de ser conscients de què no tot està fotografiat i de què la visió del món i, en aquest cas, del món urbà, és molt polièdrica i sempre se’ns escaparan paisatges, personatges i situacions. Iniciem el recorregut a partir dels anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, caracteritzats per l’entusiasme davant de la tècnica i la modernitat. Més endavant s’incrementarà un interès creixent per reflectir la gent anònima, treballadors humils, marginats, vida popular i nocturna.
L’Espanya dels anys trenta, en ebullició, i la Guerra Civil espanyola, van ser un gran escenari per a la inspiració dels fotògrafs documentalistes i van comptar amb l’increment de la fotografia reproduïda en diaris i revistes. La fotografia humanista, interessada per les misèries i grandeses d’un món urbà inquietant, en el qual hi surava la violència i l’abandonament infantil o la prostitució assumida com una mena de mal necessari i, fins i tot, pintoresc, és molt present a l’exposició.
La ciutat esdevé, a més, un indret per a la protesta i la rebel·lió, amb els grans moviments de masses reivindicatives. La ciutat pot ser també un escenari, una mena de teatre en el qual el fotògraf pot crear el que li abelleixi, amb l’ajuda progressiva de noves tecnologies. Els darrers àmbits de l’exposició, potser perquè resulta més difícil establir una mirada amb perspectiva des del present, no té el mateix pes ni arriba a commoure com la resta de l’exposició. La marginalitat urbana del present és gairebé absent del conjunt.
Al llarg del recorregut es poden veure unes quantes filmacions, en molts casos obres dels mateixos fotògrafs. Cal remarcar l’esforç per incloure obra fotogràfica feta per dones. En visitar l’exposició ens adonem de les grans semblances entre ciutats i personatges situats en aquest món urbà dels nostres temps. L’exposició és ambiciosa i exhaustiva, una de les característiques d’aquest tipus de mostres, amb un excés acumulatiu que no afavoreix la reflexió aprofundida i que, en tot cas, demana més d’una visita. A això s’hi pot afegir la manca de seients còmodes on aturar-se o la d’un espai adient on poder gaudir, amb comoditat i condicions, de les filmacions, algunes de les quals prou llargues com per merèixer una concentració difícil d’aconseguir a peu dret i a davant d’una pantalla de mida molt reduïda. Una de les més trasbalsadores, la de Colom sobre Barcelona, dura, per exemple, gairebé mitja hora.
Tot plegat no treu gens d’interès a una exposició que potser no ha tingut encara el ressò merescut. L’evolució de la fotografia, en una època en la qual la imatge és a l’abast de gairebé tothom però en la qual el dret a la imatge personal es contempla amb un cert respecte a la intimitat, encara més quan afecta els infants i marginats, obre molts interrogants i presenta motius de reflexió seriosa, a l’entorn de problemes que potser no són gens fàcils de resoldre.
____________
Càmera i ciutat / CaixaForum Barcelona (Av. Francesc Ferrer i Guardia, 6) / Fins el 8 de març de 2020 / Entrada: 4 euros (gratuïta per a clients de La Caixa) / caixaforum.es
