‘El escándalo’, tres dones contra l’assetjament sexual

Dirigida per Jay Roach, la pel·lícula relata la denúncia real de les treballadores víctimes dels abusos de Roger Ailes, fundador de Fox News

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

El escándalo (Boombshell), dirigida per Jay Roach, incideix en uns fets relativament recents, lligats al progressiu increment del feminisme modern, la caiguda i condemna d’un dels grans executius de Fox News, davant de les denúncies d’assetjament de diferents dones de la  cadena. La narració dels fets, a la pel·lícula, parteix dels casos de tres dones afectades, de diferents responsabilitats, dues d’elles inspirades en persones reals i, la tercera, inventada, però amb certa càrrega simbòlica. La pel·lícula fa servir una mena de tècnica lligada a d’altres produccions americanes de denúncia, la simulació de ser una mena de trepidant reportatge seriós i aprofundit, malauradament tot queda a mitges i es desaprofita l’ocasió d’incidir en un tema força universal i que no respon a l’existència d’homes aprofitats, sinó a un problema de fons, generalitzat i hipòcritament amagat o maquillat amb allò de què elles eren ambicioses i ho volien.

Tres actrius de pes, dues de consagrades, i una d’emergent i en alça, treuen un gran partit dels seus papers. Charlize Theron és la relativa protagonista d’aquesta mena de faula moral, en un paper de lluïment que aprofita al màxim. Theron és una de les grans actrius americanes del present, pot fer-ho tot i tot ho fa bé. Margot Robbie és una actriu en alça, en un paper que li va molt bé i, malgrat el risc en què se l’etiqueti com a la bona noia atractiva i ingènua, víctima de la societat. Està demostrant que pot fer coses molt diferents i, amb tota probabilitat, ens donarà força sorpreses. De Nicole Kidman poca cosa es pot afegir al que ja s’ha escrit durant anys sobre ella. Fa una interpretació elegant, expressiva, i demostra una vegada més que pertany als grans noms actuals de les actrius en plena maduresa interpretativa ben aprofitada. Els homes tenen poc pes, llevat de John Lithgow, en el paper de Robert Alies, l’inquietant i decadent abusador amb poder. LIthgow és un gran actor i aquí juga amb una mena de perversa ironia bonhomiosa, en el seu tracte amb les seves víctimes, a les quals atrau com l’aranya als mosquits, com qui no vol la cosa, vaja. Gairebé desvetlla compassió en algun moment.

La pel·lícula és excel·lent pel que fa a l’ambientació, maquillatge i la resta i, de fet, ha aconseguit un Oscar en aquest camp. Tot i que són esdeveniments relativament recents les modes i les tendències canvien de forma constant i els matisos són importants. És aquesta una pel·lícula amb molts bons ingredients però que no acaba de reeixir, és queda a mitges en la seva crítica malgrat els grans esforços de les actrius protagonistes i d’un planter molt interessant de secundàries i secundaris. Pel que fa al missatge present en les referències al look exigit a les presentadores televisives, una mirada crítica als nostres canals, TV3 inclosa, evidencia que coses com ara els grans escots, faci fred, faci calor, la mostra exagerada de bones cames, àdhuc en entrevistes serioses, i els talons impossibles i absurds, són una constant molt allunyada de la crítica feminista seriosa.

Recordo una molt bona novel·la de Rosa Montero, Amado amo, en la qual, a l’enterrament d’un home, víctima de l’absurd sistema empresarial, evidencia que les dones dels executius i les dones amb poder eren, totes elles, rosses. Hi ha una mena d’uniforme de la superficialitat mediàtica femenina que, com comenta una de les protagonistes, té un gran paral·lelisme amb l’uniforme dels soldats, tots semblen iguals i es poden reemplaçar amb facilitat. La pel·lícula té grans moments, frases brillants i d’altres mèrits però acaba per fer pensar, de forma errònia, en allò  de què mort el gos, morta la ràbia. Malgrat tot, fa meditar una mica i paga la pena gaudir del treball de tres actrius en estat de gràcia i observar la realitat d’un món amarat de faramalla i, en el qual, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, creen tendència, com en d’altres temps ho feien la premsa o la predicació dels frares amb carisma.

Categories
CINEDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES