Anagrama ens presenta, amb traducció al català de Ricard Vela i al castellà d’Antonio-Prometeo Moya, La panerola, una nouvelle al voltant del Brèxit de la mà de McEwan, el 19è de les, segons The Daily Telegraph, persones més poderoses en la cultura britànica. Autor de nombroses i premiades novel·les, McEwan entra al 2020 amb una sàtira kafkiana (encara que ens venguin que s’assembla més a Swift). Ja havia llegit algunes obres d’ell, ben escrites, amb els temps marcats, d’estil personal, directe i persuasiu. Ara però, no m’hi he trobat l’autor que jo recordava.
Centrem-nos-en. L’autor britànic volia escriure contra el Brèxit, ridiculitzar-lo fins a la inutilitat, i agafa el recurs —una mica trillat— d’animalitzar els polítics, en aquest cas, en paneroles. La kafkiacitat del relat acaba, si més no, en la primera trentena de pàgines. Un matí, després d’una nit de son lleuger, Jim Sans apareix entre els llençols sorprès perquè ja no és una panerola sinó un humà de cap a peus. Passa uns moments de dubitació, d’atordiment i, atabalat, mira de trobar pistes que el portin a esbrinar qui és: el primer ministre d’Anglaterra. Els moments satírics de Swift que s’esperen dintre de la novel·leta jo els trobo, exclusivament, a la nota inicial del llibre en què McEwan ens sorprèn amb un «Aquesta novel·la breu és una obra de ficció. Els noms i els personatges són producte de la imaginació de l’autor i qualsevol semblança amb paneroles reals, vives o mortes, és completament fortuïta».
Jim Sans —un mirall brut de Boris Johnson— queda a càrrec de l’aplicació d’un nou sistema econòmic que McEwan anomena «inversionisme», i que és el punt fort del llibre encara que l’autor digui que no està segur d’haver-se’n sortit. Amb aquest nou sistema cal invertir el flux dels diners, és a dir, pagar per treballar. És clar, això ha d’ésser aplicable per tothom, i els comerços no se’n lliuren tot i ser a l’altra banda del taulell. Els hotels, per exemple, serviran el millor xampany, els llençols més suaus i amb l’actuació del millor trompetista de la ciutat per poder pagar els seus hostes. Aquesta proposta, tan desgavellada com divertida és el tret de sortida de la ridiculització de sortir de la Unió Europea.
El problema, però, és que aquests fets—la metamorfosi del personatge i l’inversionisme— són recurrents durant una vintena de pàgines. Un cop les sobrepassem esdevé un recurs monòton, tediós i feixuc. A més, aquest primer, el de la conversió en insecte, és una meravella a l’obra de Kafka pel factor psicològic, aspecte que McEwan es cruspeix en un parell de planes mal aprofundides en pro de donar massa importància a la crítica política. Fet i fet, l’obra podria ésser un perfecte conte ben escrit, un joc de miralls entre realitat i ficció amb un suc narratiu gran, però cau en el parany de fer d’un bon conte una nouvelle allargada i sense substància.
