Una de les exposicions més engrescadores que he vist a Barcelona aquests primers mesos de l’any és la que la Fundación Mapfre dedica al fotògraf d’Almeria Carlos Pérez Siquier (1930), no només perquè és una magnífica oportunitat per descobrir la seva obra, sinó també perquè els seus treballs, vistos junts, mostren en certa manera com ha evolucionat la societat espanyola des dels anys cinquanta fins als vuitanta i noranta (tot i que l’exposició recull també fotografies fetes en els darrers anys). Pérez Siquier va formar part del Grupo AFAL, creat el 1950, que tenia com a objectiu renovar la fotografia espanyola, i ho feia sobretot a través de la revista homònima, un espai compartit per altres grans noms com Joan Colom, Gabriel Cualladó, Oriol Maspons, Ricard Terré, Xavier Miserachs, Leopoldo Pomés o Francesc Català Roca, entre altres. Pérez Siquier, però, no va començar captant la vida de grans ciutats com Barcelona o Madrid, sinó que va retratar allò que tenia al seu abast, la perifèria social d’Almeria, i més concretament el barri de La Chanca.
Pérez Siquier treballava en un banc quan els dissabtes al matí s’apropava a La Chanca. Ho feia sense cap objectiu concret; com explica la historiadora de la fotografia Laura Terré, aquest reportatge «no estava plantejat com una denúncia social, fent encaixar la fotografia com la il·lustració d’unes idees prèvies, sinó deixant que fos aquella gent concreta que projectés la seva realitat.» Però quin és aquest barri d’Almeria? Segons Carlos Martín, comissari de l’exposició, «a mitjan segle XX, les fileres de cases quasi cúbiques arraulides entre les barbacanes de l’alcàsser convivien amb els habitacles troglodítics, infrahabitatges comuns arreu de l’Andalussia sud-oriental que van proliferar en aquesta zona i altres aprofitant-ne les característiques orogràfiques per acabar delatant les condicions de vida i de salubritat extremes d’amplis sectors de la població.» És a dir, aquest reportatge de Pérez Siquier mostra una vida dura i molt humil. Les fotografies en blanc i negre mostren escenes quotidianes, jocs infantils en un carrer sense asfaltar, roba estesa fora de les cases, gossos famèlics i dones endolades com a ombres d’una vida desapareguda enmig d’un blanc gairebé radical.
Durant els anys seixanta, Pérez Siquier tornarà a La Chanca per retratar-la en color i encara que les condicions de vida seguien sent dures, és impressionant el contrast que hi ha entre aquesta segona secció de l’exposició i l’anterior, en blanc i negre. La mostra ens ofereix també una selecció de fotografies de colors i textures de les parets de les cases, resultant en una mena d’exercici estètic i imaginatiu molt seductor. El gran salt, però, que ofereix el treball de Pérez Siquier és, segurament, l’interès per una realitat completament diferent, la de l’explosió del turisme dels anys setanta, i en aquesta part del recorregut el visitant podrà veure retrats de banyistes a les platges andaluses com Roquetas de Mar o Marbella. Quin goig aturar-se en els detalls i primers plans que suposen un altre tipus de realisme: el del cos, el gaudi i la societat de consum. Precisament la societat de consum, que fa que es produeixin i fabriquin objectes diversos, de grans formes i colors llampants, centrarà l’atenció de Pérez Siquier ja en els anys noranta, tal com es pot veure en l’exposició. Més tard, el fotògraf captarà el diàleg que s’estableix entre algunes formes i el seu entorn.
Encara que aquesta exposició ha motivat que es reivindiqui la figura de Pérez Siquier, crec que és honest dir que tot i la seva impressionant tasca i llarga experiència, el seu no és un nom tan conegut en l’actualitat com altres contemporanis seus, com podrien ser Miserachs o Català Roca, segurament el peatge que va pagar per no haver centrat la seva obra a Barcelona o Madrid. En els darrers anys a la capital catalana hem tingut l’oportunitat de recuperar les imatges de diversos grans fotògrafs catalans i espanyols, la qual cosa és molt positiva, especialment si encara són vius, com és el cas de Pérez Siquier. Malauradament, les portes de la Fundación Mapfre -com tots els museus de l’estat- estan tancades per la crisi sanitària del coronavirus. Tan de bo, quan tot torni a la normalitat, encara quedin uns dies per poder tornar a visitar aquesta extraordinària exposició. De moment, la data prevista de finalització de la mostra és el 17 de maig.
________
Pérez Siquier / Fundación Mapfre (Diputació, 250) / Fins el 17 de maig de 2020 / www.fundacionmapfre.org
