Cristian Olivé. Barcelona / @xtianolive
Pose és una revolució. Suposa la visibilitat de les persones trans i dels obstacles a què han hagut de fer front al llarg de la història. També mostra les llums i les ombres d’una societat novaiorquesa que ensenya massa però encara amaga més. D’una banda, presenta aquells que intenten gaudir amb unes vides buides arrossegades pel cinisme, per les aparences i pel què diran. I de l’altra, aquells que viuen a les tenebres i que, malgrat les dificultats, troben la felicitat en els petits gestos quotidians. Ryan Murphy, creador d’altres sèries com American Horror Story, American Crime Story o Glee, torna a posar el focus en les reivindicacions socials i en els personatges marginals. Pose s’endinsa en els suburbis del ballroom, punt de trobada de la comunitat afroamericana LGTBI. Potser a algú li ve a la ment la cançó Vogue de Madonna amb els moviments memorables de ball al videoclip. La reina del pop no va crear la cultura del voguing; s’hi va inspirar. Els participants dels balls competeixen i troben l’escalf en aquesta comunitat de famílies anomenades cases.
Les cases tenen una mare i funcionen com a petites germandats. Blanca Evangelista (Mj Rodriguez) representa la bondat i l’empatia; Elektra (Dominique Jackson) és el contrapunt gèlid amb alguns símptomes d’humanitat. Totes dues condueixen una trama que les entrellaça constantment. Pray Tell, amb la premiadíssima interpretació de Billy Porter, brilla com a l’incombustible mestre de cerimònies del ballroom. Els personatges joves i repudiats per les seves famílies emocionen i desperten una espurna d’esperança. El món exterior els ha abandonat, però compten amb una nova família que els acompanya i els impulsa a créixer. Més enllà dels balls, hi ha els personatges blancs sense dificultats econòmiques però amb totes les mancances sentimentals i personals. Ryan Murphy, de fet, reconeix que el personatge de Matt (James Van Der Beek), el magnat empresarial, és l’alter ego del president americà. En el guió original, era Donald Trump però els productors van considerar en el darrer moment que aquesta referència, en lloc d’impulsar la sèrie, podria jugar-hi en contra. Stan Bowes (Evan Peters) es mou en una doble vida entre un matrimoni que fa aigües i una via d’escapatòria en el sexe de carrer.
El ritme de la sèrie és lent i pausat quan la trama és dramàtica i ho requereix, però pren volada quan s’encén el clímax a cada capítol. Els punts dramàtics desperten llàgrimes i les estones dels balls ofereixen un descans lleuger en clau d’humor amb un to que recorda en ocasions al reality televisiu de RuPaul: Drag Race. Pose beu molt del documental de l’any 1991 Paris is burning, que recull experiències reals dels creadors de la cultura ball. Al llarg de la primera temporada, disponible a HBO i Netflix, es recuperen els gestos i el vocabulari propis d’aquest món underground, i a la segona temporada, només disponible a HBO, s’hi fan força al·lusions i fins i tot cau algun homenatge a més d’una personalitat que avui dia han esdevingut icones dels drets trans. Hi ha una seqüència mortuòria que sembla un gag però que està basada en fets reals.
Ryan Murphy, com sempre, cuida l’ambientació i la fotografia de les seves ficcions i, un cop més, inclou missatges d’absoluta actualitat que encaixen amb les composicions d’uns personatges d’èpoques passades. A Pose hi ha dones empoderades que, malgrat pertànyer a un col·lectiu en lluita, també topa contra homes poderosos dins del seu món. La sèrie no desaprofita l’oportunitat de descriure amb maestria l’estigma de la sida durant els primers anys i envia una gran lliçó: es pot viure envoltat de mort però no rendir-se. I això és el que fan els personatges al llarg dels capítols: viure i seguir endavant. Pray Tell confessa que en una setmana ha anat a deu enterraments d’amics amb VIH. Però no ajup la mirada. Fa com amb les hostilitats ferotges del món exterior: les percep però no se sent intimidat.
