Manel Haro. Barcelona / @manelhc
L’escriptora espanyola Almudena Grandes (Madrid, 1960) ha passat per Instagram per fer un directe amb Lola Larumbe, l’ànima de la llibreria Alberti de Madrid, i parlar de l’actual situació sanitària i de la seva sèrie de novel·les que retraten la postguerra espanyola («Episodios de una guerra interminable») de la qual recentment ha publicat una nova entrega, La madre de Frankenstein (Tusquets). Aviat li pregunta Larumbe si, en veure l’actual situació política, hi ha certes similituds amb aquella Espanya dels anys trenta: «la situació és completament diferent, però hi ha malalties troncals en la societat espanyola que reviuen quan tenen oportunitat, i també hi ha vicis endèmics en la política espanyola que recorden a altres èpoques i que van ressorgint, com aquell tan terrible que fa que la dreta espanyola, quan no governa, reacciona com si li haguessin robat el poder, o, per exemple, l’ús indiscriminat, per part de Vox i del PP, de l’expressió “govern il·legítim”, quan crec que hi hauria d’haver una mica de pudor amb alguns temes, però veig que aquesta és una crisi molt impúdica.»
L’escriptora manifesta que no s’esperava que «els espanyols fossin ciutadans tan disciplinats» i afegeix que no entén que la gent es queixi tant: «en una situació com la que vivim sobren els rondinaires, perquè hi ha molta solidaritat, però també hi ha massa gent que es queixa de tot i és incapaç de posar-se en la pell de l’altre, i aquesta és una de les coses que no m’agraden del moment que vivim, som una societat de rondinaires.» Però com, en essència, Grandes ha arribat a Instagram per parlar del seu llibre, Larumbe no triga a apuntar que el gran homenatge de La madre de Frankenstein és a Fortunata, el personatge de la novel·la Fortunada y Jacinta de Pérez Galdós, l’autor al qual l’escriptora ret tribut amb la seva sèrie «Episodios de una guerra interminable»: «fins ara l’homenatge era als “Episodios Nacionales”, però aquesta vegada és a Fortunata perquè la seva és una història trista, fastigosa i eterna, i ho és perquè aquest prototipus de senyoret que s’enllitava amb la serventa s’ha repetit molt al llarg dels anys, en aquest país i en altres.»
Sobre La madre de Frankenstein explica Grandes que dos dels personatges principals són una malalta mental de Ciempozuelos i un exiliat que va poder marxar a Suïssa on va fer carrera de psiquiatre però decideix tornar a Espanya el 1954. Ell és Germán Velázquez i ella Aurora Rodríguez Carballeira, una parricida paranoica, molt intel·ligent, que el va fascinar als tretze anys. Un tercer personatge important és l’auxiliar d’infermeria María Castejón, a qui Aurora va ensenyar a llegir i a escriure quan era una nena. Castejón és la Fortunata d’aquesta novel·la, seduïda pel senyoret Alfonso Molina quan ella canvia de feina i entra a treballar de serventa a casa seva. Germán, atret per Maria, no entén el rebuig d’aquesta, i sospita que la seva vida amaga molts secrets. Aurora Rodríguez Carballeira és un personatge real, mare de Hildegart Rodríguez Carballeira, noia prodigi concebuda per Aurora com a experiment per convertir la seva vida en un model de futur.
«Fa trenta anys que estic fascinada pel personatge d’Aurora, i he de confessar que vaig intentar escriure una obra de teatre amb ella de protagonista, però no em va sortir bé, i quan vaig començar a escriure aquesta sèrie, vaig tenir molt clar que ella tindria una novel·la», explica Grandes, qui diu que la història d’Aurora li ha servit per explicar els anys cinquanta a Espanya: «els anys cinquanta tenen una bona fama que no mereixen, perquè com que els anys quaranta van ser d’un terror sanguinari, sembla que el que va venir després fos plàcid, però la veritat és que van ser anys de por i de silenci, en els quals va tenir un paper determinant el nacionalcatolicisme, que va estendre un terror diferent que va aconseguir que els espanyols visquessin en la seva pròpia presó, tot era pecat i tots els pecats eren delicte, així que la societat vivia ofegada.»
Grandes parla també de la seva següent novel·la, que ja té títol, Mariano en el Bidasoa, la qual serà la sisena entrega de la sèrie i la que la tancarà: «passa durant l’any 1964 i retrato el moment en què la resistència que es va crear durant la guerra es troba amb la nova resistència, els joves sindicalistes i de diversos grups i organitzacions que lideraran la Transició.» Comparteix que la història sorgeix d’una història real que li va explicar anys enrere Nicolás Redondo pare i que el protagonista és un talp que canviarà el seu destí gràcies a la connexió entre les dues resistències. Ara bé, l’autora avisa que abans d’aquesta novel·la, no descarta fer-ne una altra, independent, que té al cap i que respon a un «mandat molt fort.»
