Manel Haro. Barcelona / @manelhc
El nou directe d’Instagram de la llibreria Alberti de Madrid, un dels comptes més actius durant aquest confinament, va reunir a l’escriptora argentina Mariana Enríquez (Bueno Aires, 1973) i l’ànima de la llibreria, Lola Larumbe. L’objectiu era parlar dels dos darrers llibres de l’autora, la novel·la Nuestra parte de noche i La hermana menor, biografia de la també escriptora argentina Silvina Ocampo, els dos títols publicats a Anagrama. Larumbe li va preguntar com va ser passar d’escriure sobre els anys seixanta i retratar l’esplendor cultural argentí del món d’Ocampo, als tenebrosos anys de la Junta Militar (1976-1983). «En realitat, una cosa em va servir per a l’altra, perquè els dolents de la novel·la són una secta de gent molt rica, una família aristocràtica argentina, i jo no havia tingut cap contacte amb aquella classe social i el seu estil de vida, excepte a través de la literatura, així que quan vaig investigar als Ocampo, vaig poder anar a les seves cases, entrevistar a gent relacionada amb ells i vaig entendre aquell estil de vida», explica Enríquez, i afegeix: «estem parlant d’una classe social que quan anava a Europa en vaixell, s’emportaven vaques perquè les noies pugessin beure llet fresca durant el trajecte.»
Així doncs, en conèixer l’estil de vida de la classe social dels Ocampo, una rica família burgesa, Enríquez va poder dotar de versemblança la seva novel·la posterior, Nuestra parte de noche, on retrata «una aristocràcia terratinent ociosa, amb molta impunitat, que va ser l’autèntic poder econòmic, el poder real», encara que les dues històries no tinguin res a veure, és clar. En la novel·la, guanyadora del premi Herralde, un pare i un fill travessen l’Argentina per carretera, des de Buenos Aires cap a les cascades d’Iguazú, a la frontera nord amb el Brasil. Són els anys de la junta militar, hi ha controls de soldats armats i tensió en l’ambient. El pare tracta de protegir el seu fill del destí que li ha estat assignat, que és ser mèdium en la societat secreta regida per la poderosa família de la seva mare, qui va morir en circumstàncies poc clares en un accident que potser no ho va ser. Això voldria dir posar la seva vida al servei de l’objectiu de la secta: aconseguir la vida eterna mitjançant atroços rituals.
Va explicar Enríquez que ella volia ser escriptora de terror, però no tenia clar com fer-ho: «volia entendre la manera de fer un terror llatinoamericà i propi, i ho vaig aconseguir llegint un text de Stephen King, on compartia com ell feia terror i on deia que el relat s’havia de plantejar en dos nivells, el primer dels quals estimularia la sensació de fàstic, d’allò horrible, i, en el segon, mostraria les fòbies de la societat, és a dir, allò que com a societat ens espanta.» Ràpidament va veure que, senzillament, havia de traduir aquella fórmula al seu món, a la seva societat: «escric terror rescatant els traumes i fantasmes de la societat, que a Amèrica Llatina n’hi ha molts, és a dir, havia d’identificar quines són les zones obscures de la nostra societat, allò sobre el que podem parlar amb horror, però ja no des del realisme, sinó des del gènere de terror». I va posar com a exemple un dels relats del llibre Los peligros de fumar en la cama (Anagrama): «un grup de noies juguen a la ouija i pregunten on estan els cossos dels seus pares, desapareguts durant la dictadura, això em permet parlar de fantasmes, els de la dictadura en aquest cas, i tot i que en el fons les noies volen tenir una informació que és eminentment política, a mi em serveix per retratar-ho tot a través del gènere de terror.» I és precisament això el que Enríquez va assegurar que sempre havia volgut fer: «escriure un terror modern i llatinoamericà.»
