Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
Hi ha novel·les que avancen a poc a poc per la mirada del lector fins que un final inesperat precipita totes les respostes al voltant de la història. Aquest és el cas de Naranjas amargas (Tusquets, amb traducció de Victoria Alonso Blanco), on Claire Fuller (Oxfordshire, 1967) dibuixa una complexa xarxa d’enveges i gelosia que podreixen les relacions humanes. Situada a l’Anglaterra rural, a l’estiu de 1969, aquesta novel·la està protagonitzada per Frances Jellico, una dona a qui encarreguen escriure un informe sobre la mansió que acaba de comprar un milionari, el senyor Liebermann, després d’estar molts anys abandonada. A ella s’uneix una parella, també encarregada d’inventariar els objectes artístics i altre mobiliari: el Peter i la Cara.
La història en realitat ens situa trenta anys després d’aquests fets, quan Frances està al llit, malalta i moribunda. El rector que aleshores va ser el seu amic, Victor Wylde, acudeix a ella per incitar-la a què confessi què va passar durant aquell estiu entre ells tres. A ella tornen els càlids records de llavors, narra en primera persona una història truculenta i revela la fosca relació triangular que hi va haver i que va marcar el desenvolupament de la seva vida. Quan Frances arriba a la mansió, no coneix qui són els seus veïns i companys de treball. La primera impressió que té d’ells és una forta discussió que mantenen i que augura futures disputes entre la parella, a més d’alertar-la sobre un possible desequilibri mental de Cara pels seus gestos i actituds.
A la primera presa de contacte amb ells, Frances se sent petita enfront d’aquests dos individus que aparenten ser excèntrics: oculta el seu cos i les seves emocions davant d’ells. No obstant això, amb el pas dels dies Peter li demostra un afecte que ella mai havia conegut i, d’altra banda, sent a Cara com la seva primera amiga de veritat. Frances els vigila a través d’un espiell ocult, es relaciona amb tots dos i, per separat, obté de cadascú detalls de les seves vides. El lector esbrinarà com es van conèixer Peter i Cara, com eren els pares d’ella, la casa de la seva infància, el seu fill mort tràgicament… sempre amb desvaris i amb diferents versions d’un mateix fet que fan sospitar Frances que la salut mental de la seva amiga està deteriorada. De fet, Peter l’avisa perquè vigili a Cara per si aquesta digués o intentés fer alguna «ximpleria». Així, sortiran a la llum episodis del passat fosc i aclaparador de la parella.
Claire Fuller.
Ells també tenen interès a conèixer la vida de Frances, que s’obrirà i parlarà del seu passat. Ella és una dona soltera que estima l’ordre, el control i la rutina, i a la qual les vides de les parelles que veu pel poble li semblen llunyanes. Tracta de demostrar-se a si mateixa que és capaç, que pot agradar i atreure. Gràcies a Peter i a Cara, se sent integrada en un grup, riu després de molt temps de serietat i comparteix moments agradables. Un dia, en un passeig pels voltants, Cara i ella descobreixen un taronger amarg. No aconsegueixen entendre com ha pogut sobreviure durant tants anys sense cura humana. Al cap i a la fi, ells tres també sobreviuen com taronges amargues -per això el títol de la novel·la- a les tempestes de la vida que ara es presenten vívides. Finalment, un fet inesperat marcarà el desenllaç de la seva estada -no exempta de misteri i tensió- en la mansió.
Els fantasmes del passat es barregen aquí amb els que Frances sembla percebre darrere d’alguna finestra, per sorolls estranys o per moviments d’objectes. Aquestes visions s’uneixen a la càrrega religiosa de la novel·la, ja que el catolicisme, el protestantisme i la superstició irlandesa es troben en la persona de Cara juntament amb els traumes del passat i provoquen una barreja explosiva en el seu cap. Peter, en canvi, es mostra escèptic i crític amb la religió per la influència que aquesta tenia en la mentalitat de la gent en el moment en què es desenvolupa la història. També apareixen en la novel·la altres temes com l’amor, la justícia, la maternitat, la recerca de la llibertat i la ruptura de complexos. Creure en passats diferents, oblidar els reals i construir-se una història paral·lela són els elements que permeten sobreviure a moltes persones. En definitiva, dibuixar els records al propi gust i crear una vida que s’ajusti als nostres somnis i destrueixi les nostres frustracions i fracassos.
Les intricades històries familiars d’aquests perfectes desconeguts s’allarguen en la narració, igual que les profuses descripcions dels espais de la mansió, deteriorada per les pintades i les destrosses que va originar al seu pas l’exèrcit després de la Segona Guerra Mundial. Així, Fuller construeix una novel·la que, malgrat la seva extensió, entreté i convida a la reflexió. És millor mentir i callar les veritats?, és una de les preguntes que sorgeixen després de llegir la novel·la. Quan la culpa que portem a la nostra esquena és massa pesada, de vegades ens enfonsem. L’autora fa anar amb serenitat el desenvolupament de la història fins a portar al lector al terreny que desitja. Finalment, es desbrossa el camí de mala herba per facilitar la comprensió del que va passar aquell estiu i per deixar espai a aquest arbre del qual pengen, pesades i fosques, tres taronges amargues.
