Laura Mas: «Sòcrates ignorava les complexitats de l’amor fins que va conèixer Diotima»

La novel·la ‘La maestra de Sócrates’ és un viatge a la vida en l’Atenes de Pèricles a través de la relació entre Sòcrates i Diotima
Foto d'Ana Portnoy.

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Laura Mas (Las Palmas de Gran Canaria, 1989) és llicenciada en Periodisme i ha col·laborat amb diversos mitjans com RNE, Onda Cero, COPE o Vanity Fair, on encara hi escriu. Resideix a Barcelona des de 1993 i la seva relació amb la literatura podríem dir que ha tocat gairebé tots els pals: com a lectora, com a periodista, com a escriptora, com a professora d’escriptura i també com a promotora a través de la seva agència de comunicació. La maestra de Sócrates (Espasa) és la seva primera novel·la, sorgida de la fascinació que va sentir per un personatge de la Grècia clàssica, Diotima de Mantinea, una dona tan important com misteriosa, donat que l’única evidència que hi ha de la seva existència és una menció que fa Plató a El banquet sobre Sòcrates, qui diu que Diotima és qui li ha ensenyat tot sobre l’amor. Laura Mas ens fa viatjar, doncs, a l’any 440 aC, amb una història que ens endinsa en la vida política i filosòfica d’Atenes, centrada en la relació entre Sòcrates i Diotima, i on també apareixen altres personatges reals com Pèricles o Aspàsia de Milet.

 

Has escrit una novel·la que té com a protagonista principal a Diotima. He de reconèixer que no sabia qui era…

A mi em va succeir el mateix quan vaig escoltar el seu nom per primera vegada i aquest va ser un dels motius principals que em van animar a escriure aquest llibre. El fet que a la cèlebre obra El banquet de Plató el propi Sòcrates afirmi que tot el que va aprendre sobre l’amor va ser gràcies a ella em va cridar molt l’atenció. Immediatament vaig voler aprofundir sobre el tema i, finalment, vaig considerar que Diotima es mereixia una novel·la per les grans aportacions que va fer als inicis de la filosofia occidental.

Què et va fascinar d’ella?

Vaig descobrir la seva existència a una classe de filosofia que impartien a la llibreria Laie de Barcelona. Concretament, la professora Rosa Rius va esmentar-la i es va referir a ella com la mentora de Sòcrates. Tot i que la classe versava sobre un altre tema, vaig retenir el nom de Diotima i, quan vaig arribar a casa, vaig començar a investigar sobre ella. El que més em va cridar l’atenció va ser descobrir que, en l’època en la qual va viure, l’Atenes de Pèricles, aquesta dona, que era sacerdotessa, va aconseguir atraure l’interès d’un dels pensadors més destacats de tots els temps. El discurs de Diotima sobre l’amor va brillar i va imposar-se per sobre del de tots els assistents d’El banquet de Plató, que eren homes que discutien sobre el tema.

Quin paper tenien les dones en l’àmbit del coneixement en aquella època, l’any 440 aC en la teva novel·la?

La majoria de les dones que van viure a aquella època, per desgràcia, no tenien gairebé formació i estaven excloses de la vida pública d’Atenes. Les dones no tenien accés, per tant, a les converses intel·lectuals que es produïen a espais públics com l’àgora —el mercat central i centre neuràlgic de la ciutat— i la seva comesa es limitava a cuidar de la llar i dels fills. No obstant, hi havia dos grups de dones que escapaven d’aquesta situació tan injusta: les sacerdotesses i les hetaires, que eren una mena de cortesanes que procuraven plaer i companyia als homes. A La maestra de Sócrates parlo de l’hetaira més destacada de l’època, Aspàsia de Milet, que va ser una gran mestra de la retòrica i va acabar fundant la seva pròpia escola a Atenes amb l’objectiu de formar a altres dones. El seu atractiu físic i, sobretot, intel·lectual era tan gran que Pèricles, el principal polític de la ciutat grega, va enamorar-se perdudament d’ella i es va separar de la seva dona per passar amb Aspàsia la resta dels seus dies.

La teva novel·la pretén ser una reivindicació del paper de les dones en aquella època?

El principal objectiu de la meva novel·la era donar a conèixer l’existència de Diotima, ja que vaig poder confirmar que molta gent no havia sentit a parlar d’ella tot i la seva rellevància a la filosofia. D’altra banda, m’interessava molt desenvolupar les seves idees sobre l’amor a través dels diàlegs que manté amb Sòcrates, degut a que considero que el seu discurs és d’una bellesa infinita. De manera intrínseca sí que hi havia una pretensió definida de reivindicar el paper de les dones en aquella època i, a mesura que em vaig anar documentant, també em va conquerir la valentia d’Aspàsia. Tant ella com Diotima van ser dues dones poderoses que van aconseguir obrir-se pas en una societat absolutament patriarcal.

Sobre Diotima, en realitat no hi ha cap prova que existís, només tenim la referència dels textos de Plató.

Així és. El tema de l’existència de Diotima ha donat peu a molts debats i hi ha experts que fins i tot creuen que ella en realitat és Aspàsia de Milet. Aquesta és l’opinió, per exemple, d’Armand d’Angour, la qual desenvolupa al seu llibre Sócrates enamorado. No es pot descartar cap teoria perquè no tenim cap dada biogràfica sobre Diotima, tot i que els que defensen la seva existència s’acullen al fet de que tots els personatges que apareixen als diàlegs de Plató van existir realment. Per què faria el filòsof una excepció amb ella?

Precisament, aquest text de Plató sobre Sòcrates i Diotima dona peu a l’ideal d’amor platònic.

Sí, les idees que Diotima li va transmetre al seu alumne van acabar generant el concepte d’amor platònic, que no té res a veure amb l’ús que fem d’aquests termes. Actualment quan parlem d’amor platònic ens referim a un amor idealitzat i inassolible que, en moltes ocasions, pot arribar a ser tòxic, però l’estima sobre la que reflexiona Diotima és ben diferent.

Com és aquest amor?

Un amor pur que escapa de la bellesa física i que arriba a veure la bellesa interior de les persones. Però aquest concepte de l’amor va encara més enllà i ens convida a descobrir la bellesa de tot el món que ens envolta, així com a enamorar-nos també de la nostra existència. Es tracta d’un amor que suposa una via cap al coneixement, ja que ens reconcilia amb aquest món aparentment hostil en el que vivim.

Què queda d’aquest amor avui dia? Ens n’hem allunyat massa?

Malauradament, crec que sí. Sempre ha importat l’aparença física, no ens enganyem, però el sorgiment de les xarxes socials ha maximitzat el culte cap als cossos perfectes i difícils d’assolir. La nostra societat és extremadament superficial i opino que massa gent treballa només el seu cos al gimnàs en comptes de cultivar també la seva ment. Precisament crec que la filosofia ens pots ajudar a ampliar la nostra capacitat crítica i, de la mateixa manera, suposa una guia per aprendre a estimar i estimar-nos millor.

A Sòcrates, Pèricles o Plató ens apropem gairebé com si fossin escultures d’un museu. Escrivint aquesta novel·la, has baixat algun d’aquests personatges una mica del pedestal? Els has pogut veure més humans?

Sí, totalment. Tots tres van ser tan humans com nosaltres i m’interessava molt perfilar a Sòcrates i Pèricles, que són els que apareixen a la novel·la, amb els seus defectes, a més de les seves virtuts. De Sòcrates, per exemple, es deia que no tenia cura de la seva higiene personal degut a què acostumava a estar massa concentrat en els seus pensaments; tot i que no és una imatge gaire atractiva d’ell, volia ser fidel a aquesta realitat. A més, al 440 a.C ell tenia trenta anys i era un pensador més ingenu del que d’entrada ens pot venir al cap. El filòsof acostumava a debatre sobre grans temes com l’ètica i la justícia, però ignorava les complexitats de l’amor fins que va conèixer Diotima. Pèricles, per la seva part, era un home que recorria als coneixements d’Aspàsia perquè aquesta li redactés molts dels seus discursos. Abans el polític ja tenia una bona capacitat de persuasió, però el seu gran amor la va augmentar considerablement.

Molta de la filosofia clàssica ens demostra que hi ha coses de l’ésser humà que no han canviat tant amb el pas del temps. Fins i tot diria que tampoc la societat. Escrivint aquesta novel·la se t’acut quina pot ser la millor manera de treure el millor partit d’aquest coneixement clàssic i que no passi per fer una lectura massa acadèmica dels textos?

Crec que és necessari buscar l’essència del pensament que ens van transmetre els antics filòsofs per captar bé el seu missatge. De tota manera, opino que li hem de perdre la por a la filosofia en general, ja sigui clàssica o contemporània. Hi ha textos meravellosos com les Meditacions de Marc Aureli que són una font de sapiència extraordinària i que, alhora, resulten sorprenentment amens.

La maestra de Sócrates, primera novel·la. Quin camí seguirà Laura Mas com a escriptora?

Estic oberta a explorar altres gèneres literaris, tot i que aquesta primera experiència escrivint novel·la històrica ha estat molt enriquidora i és probable que la repeteixi. Des de fa anys també sento una gran atracció per la poesia i un dels meus objectius és publicar un poemari, tot i que la poesia, com diuen alguns savis, necessita ser cuinada a foc lent.

Categories
ENTREVISTESEscriptorsHistòricaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES