Antonia Scott i Jon Gutiérrez són els personatges del moment. Dos detectius que ens van captivar des del minut zero en el thriller de Juan Gómez-Jurado Reina Roja, i que ho han tornat a fer, amb escreix, en el segon volum que porta per nom Loba Negra (Ediciones B). M’atreviria a dir que Scott i Gutiérrez són més que dos detectius, la força que l’autor els hi dóna a les dues novel·les és més poderosa que la pròpia trama.
En el primer volum l’escriptor se centra més a presentar-nos els dos personatges, a explicar-nos les seves vides paral·leles i els motius que els porta a unir-los. En Loba Negra, Gómez-Jurado rasca un xic menys en les seves vides per separat però en canvi els diàlegs entre ells agafen un pes important. He de confessar que els moments que més m’han divertit, que més m’han fet devorar el llibre, han estat aquells on els dos protagonistes estan a soles, on no hi ha acció i la història en si no és el que realment importa. És com si es tractés d’un rodatge cinematogràfic, els focus s’apaguen, les càmeres deixen de gravar i els dos protagonistes segueixen allà. Aquests moments que ens brinda la novel·la són extraordinaris.
Loba Negra consta de més de cinc-centes pàgines dividides en quatre parts, i amb bastants capítols curts que ajuden a què la lectura sigui molt més àgil. De la mateixa manera, la narrativa, amb un llenguatge molt concís, està plena de frases curtes, on l’autor fa un important treball per economitzar les paraules. Sense divagar i donar voltes que no porten enlloc. En poc, diu molt. Un altre aspecte a destacar és l’ús continuat de mots en altres idiomes, que són impossibles de traduir perquè tenen el seu significat propi, un recurs que Gómez-Jurado utilitza també a Reina Roja.
Escriure una crítica sobre els llibres d’aquesta trilogia de Gómez-Jurado es summament complicat. De fet, abans d’acabar cada un dels dos volums l’autor demana explícitament als lectors que sàpiguen guardar el secret de les seves novel·les, sobretot dels seus finals. Per tant, explicar-ne l’argument seria desvetllar-ne molts detalls. Em limito a destacar dos aspectes. Per una banda la localització de la trama en espais de la geografia espanyola, que per als lectors d’aquí és un plus per connectar de manera més ràpida amb la novel·la, d’una manera més familiar. I per altra, la quantitat de personatges femenins, molt diferents entre si però amb histories colpidores, no només la de la protagonista principal, Scott, sinó també la de la Lola, la comissaria Romero i, sense dubte, la Loba Negra.
Comparar Reina Roja amb Loba Negra és inevitable però escollir, com he vist que alguns lectors fan per les xarxes, és un error. La trama del primer volum em va enganxar molt més que aquesta segona part, no puc negar-ho. No obstant, en aquesta segona entrega hi ha més acció i en el meu entendre aquestes escenes estan molt millor assolides. També, tal com he comentat al principi, els diàlegs entre els personatges, en aquesta segona part, els trobo interessantíssims. Segurament és degut a la confiança que un agafa de l’altre. Amb la tercera i última entrega, Rei Blanco, l’autor posarà fi a una trilogia que ja té més de 700.000 lectors arreu del món. Gómez-Jurado promet no deixar cap per lligar.
