Cada vegada que entro a la meva habitació i veig la meva col·lecció de DVD, em sento una mica trist. En tinc molts, resultat d’una època de la meva joventut quan pensava que totes aquelles pel·lícules que m’agradaven havien d’estar a casa meva, perquè llavors encara ens dominava, als amants del cinema, la por que un DVD quedés descatalogat i, per tant, que ja no poguéssim tornar a veure mai més aquella pel·lícula. No sé si aquella era una por irracional, però recordo molt bé aquelles complicades recerques per trobar un títol a qualsevol portal d’Internet per comprar-lo. Llavors teníem eBay –que encara existeix- i poca cosa més. No existia Wallapop ni, evidentment, les plataformes de streaming, com Netflix, Filmin o HBO. Així que si perdies la pista d’alguna pel·lícula, costava molt poder tornar-la a veure, tret que anessis al videoclub Instan de Barcelona o miressis en els catàlegs de les biblioteques (encara que llavors les pel·lícules no hi tenien la presència que tenen ara).
Quan em ve de gust veure una pel·lícula i sé que la tinc, ja no entro a l’habitació a buscar-la, sinó que primer busco en l’aplicació JustWatch del meu telèfon i allà em diu en quina plataforma la puc trobar. Si resulta que està disponible a Netflix, Filmin, Movistar… doncs ja ni em molesto a obrir el DVD, sinó que entro directament a la plataforma i em poso a veure-la. Això ha fet que ni tan sols necessiti veure-la en pantalla gran –bé, tan gran com la meva televisió, que sempre està apagada-, i em conformo amb la pantalla del meu ordinador portàtil de quinze polsades. Encara ara, de tant en tant, entro en les botigues del carrer Tallers de Barcelona, on venen films en format DVD i BlueRay per només dos euros, fins i tot moltes vegades n’agafo unes quantes, però abans de pagar-les penso que no cal, que segurament estaran a Filmin o en alguna altra plataforma, i acabo sortint amb les mans buides. He de dir que fins i tot em sento com si pertanyés a una altra època jo mateix. És una estranya sensació.
Estic encantat d’estar subscrit en diverses plataformes, però la meva relació amb el cinema ja no és la mateixa com quan comprava aquells DVD. Suposo que és semblant al fet de comprar un CD o escoltar-los per Spotify. Abans, quan compraves discos, tenies una relació diferent amb la seva música. No dic que sigui ni millor ni pitjor, però sí diferent. Jo encara compro algun CD de música clàssica, suposo que una mica per militància, per donar suport a la indústria discogràfica i perquè hi ha un component de fetitxisme. M’encanta posar-me davant de la minicadena, obrir un CD, treure el disc i escoltar-lo. Però també és cert que sovint compro discs que acabo escoltant directament per Spotify. Fins i tot quan vaig en cotxe, connecto el meu mòbil al vehicle per escoltar la música des d’allà. I tot això em deixa un punt de nostàlgia.
El cas és que no tinc clar què he de fer amb la meva col·lecció de pel·lícules. Moltes d’elles realment ja no les necessito, i amb les que em sento molt proper, la veritat és que tampoc passaria res si no les tingués, perquè totes estan allà agafant pols. Quan entro a l’habitació i les miro, sento que pertanyen a una vida passada, tot i que el cinema el segueixo gaudint amb molta intensitat. El cas és que també m’agrada molt llegir i, per tant, també tinc molts llibres, i l’espai que ocupen les pel·lícules –que no és poc- podria ser ocupat per llibres. I l’habitabilitat de casa meva seria infinitament millor, és clar. Tot això fa que, de tant en tant, tingui rampells minimalistes i pensi a desfer-me de tot, però no és fàcil perquè aquesta és una altra: ¿on carai portes les pel·lícules que no vols si en cap lloc te les agafen? Bé, segur que en algun sí, però no el conec pas. Suposo que aquest neguit demà em passarà, però hi tornarà. Perquè sempre hi torna.
