Enregistraments de l’Otello de Verdi en podem trobar més de dos-cents entre gravacions en directe i una dotzena en estudi. La referència d’aquesta òpera en CD la sabem tots: Mario del Monaco, Renata Tebaldi i Aldo Protti sota la direcció de Karajan el 1961 amb el segell Decca. Del Monaco és insuperable en el rol, el va cantar 427 vegades des de 1950 fins al 1972 i fins i tot el van enterrar vestit d’Otello. I si voleu tenir una segona opció, Plácido Domingo, Renata Scotto i Sherrill Milnes dirigits per James Levine el 1978 amb RCA. Cap de les dues pot faltar en la discoteca de qualsevol melòman. Dit això, també han sorgit altres enregistraments en estudi d’Otello, el mateix Domingo en protagonitzà dos més, un a finals dels 80 que va servir de banda sonora per al film de Zefirelli i un altre a principis dels noranta, tots dos amb menys èxit que el primer.
Quan vaig rebre la notícia de la publicació d’un nou Otello en estudi per part del segell Pentatone em van sorgir moltes preguntes i la primera era ben clara: ¿què podia aportar un nou enregistrament d’aquesta obra tan difícil i alhora amb tantes versions? Difícil perquè pocs tenors hi ha avui dia que puguin fer justícia al rol principal, de fet amb una mà em sobren dits quan els compto, i la sorpresa és que el tenor escollit l’he sentit prou vegades en directe per saber que està a anys llum d’Otello. Em refereixo a Nikolai Schukoff, que quan va cantar Carmen al Liceu el 2015 ens va fer patir en tot moment, arribant al dramatisme de l’acte IV amb uns esforços titànics i mai amb cap mena de solvència. Així i tot, vaig voler escoltar aquest nou enregistrament d’Otello, que es va fer el juliol del 2016 a Lisboa amb el Cor i l’Orquestra Gulbekian sota la direcció del mestre Lawrence Foster.
Tot i la veu limitada de Schukoff, val a dir que el seu timbre fosc pot ajudar a la creació del rol, el seu gran problema, però, resideix en tenir la veu buida, sense harmònics. Des de la seva famosa entrada amb Esultate! fins a la seva darrera ària Niun mi tema, només ens brinda dos moments interessants: els duets amb Desdemona de l’acte I i l’ària de l’acte III Dio! Mi potevi scagliar. La veu constantment està tibant, els aguts totalment buits i cridats, està més a prop de ser un cantant de música pop que un tenor dramàtic. Fins i tot ens brinda un gall al final de l’acte III quan maleeix Desdemona. No puc entendre de cap manera l’elecció de Schukoff en aquest rol tenint per exemple al grandiós Gregory Kunde cantant Otello per tot el món amb un èxit impressionant.
Però els problemes no s’acaben amb Schukoff, l’altre gran protagonista de l’obra és Iago, l’encarregat del qual és en aquesta ocasió el baríton Lester Lynch, qui és més que probable que no entengui ni un borrall d’italià, ja que en cap moment transmet res, no sap el que canta. El seu és un Iago inofensiu, zero maquiavèl·lic; al final del de l’ària Credo in un dio crudel el riure malèfic que escriu Verdi sembla un riure de taverna a les tres de la matinada després d’escoltar un acudit dolent. Per començar a millorar tenim la direcció del mestre Lawrence Foster, en alguns moments ens pot semblar lenta -i ho és-, busca un dramatisme que no sap crear, fins al punt de no donar cap sentit al concertant final de l’acte III on podem pensar que estem davant d’una obra dodecafònica en lloc d’estar davant del més gran compositor italià del segle XIX.
Foster, qui coneix bé l’obra, en canvi ens proposa en alguns moments una lectura delicada com per exemple l’acte II i tota l’escena amb Desdemona, però també entenem que es troba limitat per les veus masculines que ha de dur a bon port i no pot impedir el naufragi de tot plegat. El més interessant de l’enregistrament és la Desdemona de Melody Moore, qui entén perfectament el rol. En la seva veu podem percebre tots els sentiments de Desdemona, des de la dona enamoradissa de l’acte I fins a la temorosa de l’acte IV. A més, ens brinda un Ave Maria preciós, amb una veu a tenir en compte. El resultat final és molt decebedor, una més que prescindible opció a tenir en compte.
