Manel Haro. Barcelona / @manelhc
No hi ha dubte que a Màrius Serra (Barcelona, 1963) li agraden els reptes. Assumir-los i plantejar-los, és clar. Qui l’hagi llegit, escoltat a la ràdio o el segueixi a les xarxes socials coneixerà els seus jocs de paraules i els seus enigmàrius. Escriptor i traductor, ha publicat més de vuit mil mots encreuats, catorze llibres de narrativa i set de ludolingüística. Entre les seves obres hi trobem Quiet, La novel·la de Sant Jordi, D’on trec el temps o La vida normal. En l’actualitat, col·labora en diversos mitjans, com La Vanguardia, TV3, Catalunya Ràdio i El Punt-Avui. La seva darrera creació ha estat una actualització del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, obra capital de les lletres catalanes. Serra explica que l’actualització ha estat «una reescriptura de cap i de nou» i que «aquesta versió actualitzada permet que un major nombre de lectors gaudeixi d’una de les millors novel·les europees del seu temps.» La versió que ens n’ofereix la publica Proa i compta amb itineraris de lectura, que permeten apropar-se a determinades parts del llibre segons els interessos dels lectors.
Ha actualitzat el Tirant lo Blanc, poca broma! S’ha divertit o ha patit amb aquest projecte?
M’ho he passat pipa amb els capítols amorosos, d’un erotisme sublim, i amb les descripcions dels duels i les batalles, sovint atroces, però també he patit. Sobretot per la magnitud de l’empresa, que implica reescriure mil pàgines d’un clàssic. Durant les setmanes més dures del confinament domiciliari, em passava dotze hores al dia al costat de Tirant, fins al punt que una nit que acabava de completar una de les reescriptures del capítol on naufraga davant de les costes nord-africanes, me’n vaig anar al llit marejat com una sopa.
Aquesta actualització està feta pensant en algun tipus de lector?
La veritat és que quan treballo en un text em centro en el text i l’objectiu principal de tots els meus pensaments és que llisqui bé, que respiri i tingui un bon ritme. Òbviament, en aquest cas el repte era mantenir la fidelitat i la riquesa de l’original dit en paraules d’avui en dia, tenint en compte els diversos registres que hi ha a la novel·la. Soc conscient que el Tirant és un text que s’ha estudiat molt, però el propòsit principal d’aquesta actualització és fer-lo llegir per plaer, per gaudir-lo com a novel·la, no pas com a objecte d’estudi. L’actualització no suplanta pas l’original sinó que el complementa i, de fet, aspira a ser una porta d’entrada a les edicions anotades que ens han brindat els acadèmics i també per als múltiples treballs sobre el Tirant que s’han publicat.
Llavors, els qui tenim el Tirant de tota la vida a casa, no cal que ens en desfem…
No, al contrari. Tant si teniu l’edició amb l’ortografia adaptada de Martí de Riquer com si teniu la d’Albert Hauf, que manté l’ortografia original, podeu fer l’exercici d’agafar un capítol a l’atzar i comparar-lo. Després, serà un veritable honor que guardeu aquesta edició actualitzada a la mateixa prestatgeria, de costat amb l’original.
Algú pot pensar que actualitzant el Tirant es pot perdre la seva essència. Podríem dir que justament és actualitzant-lo com és pot accedir millor a tots els detalls d’aquesta història?
La versió actualitzada permet que un major nombre de lectors gaudeixi d’una de les millors novel·les europees del seu temps, sovint considerada com la primera novel·la moderna. Segur que hi ha un bon nombre de lectors que prefereixen enfrontar-se a la dificultat de llegir-lo en català medieval, però per a la resta eliminar aquest element afegit els permetrà entrar més intensament en el món tan ric i variat de la novel·la. En certa mesura, se sentiran com si haguessin estat corrent per la sorra i, de sobte, poguessin avançar per una superfície més dura en la qual els peus no s’ensorren.
Ha rebut ja alguna opinió de professors d’instituts i universitats respecte a la seva actualització?
La veritat és que ja he començat a rebre força opinions favorables per part de professors d’institut i també de medievalistes. De fet, dos destacats especialistes (i narradors) com Joan Santanach i Antònia Carré participen en la presentació oficial al teatre Romea i també hem fet una presentació a Girona suscitada pel medievalista Xavier Renedo, també amb lectura dramatitzada de diversos fragments. En general, crec que tothom entén que és bo que els clàssics arribin al públic lector en formats diversos. Evidentment, també hi ha qui considera que no calia actualitzar-lo, que amb la versió original ja fèiem, però a aquests bons lectors justament els remeto al primer paràgraf del meu pròleg, allà on dic: «Si no us amoïna que algun mot ignot o la fraseologia de l’època us alenteixi el ritme de lectura, endinseu-vos en aquesta fèrtil, rica i delitosa novel·la en la versió original. Si ho feu, per dir-vos-ho en paraules de Joanot Martorell, “en lo món no’m podíeu fer major plaer e servir del que fet haveu”.»
Quina ha estat la part més complicada d’actualitzar?
El més complicat ha estat reproduir els passatges més retòrics, com alguns sermons, discursos o disquisicions, escrits en un estil formal, amb una sintaxi molt hipotàctica de fraseig llarg i repetitiu, ple de fórmules ampul·loses que transmeten una sensació de cartó pedra. En canvi, quan el narrador entra en la intimitat dels personatges ho fa amb una riquesa col·loquial extraordinària que destil·la uns diàlegs molt entretinguts i relativament fàcils d’actualitzar. Després hi ha qüestions lèxiques, com els noms de les armes o de les peces de roba que lluïen les donzelles i els cavallers, però en aquest cas n’hi ha prou amb descriure-les o donar context.
L’actualització també ha comportat certa reescriptura?
L’actualització és una reescriptura de cap i de nou. No es tracta de maquillar un text antic o de fer-ne una correcció d’estil. Es tracta de llegir i reescriure-ho en paraules d’ara. És un procés que requereix la presa de moltes decisions. Per això l’he fet tal com faig quan tradueixo de l’anglès, en tres fases clarament diferenciades. En la primera, vaig a bon ritme i no m’aturo en els dubtes, sinó que els deixo en el text d’arribada per no perdre el ritme, gairebé proper al que tindria si només llegís. La segona passada és la més laboriosa. Cal fer les feina del detectiu, documentar dubtes, buscar solucions i resoldre cacofonies. Aquí et pots passar hores retocant un sol paràgraf, amb l’original a la vista i els llibres (o webs) de consulta a l’abast. La tercera passada és la revisió d’estil de la reescriptura, i aquesta la faig lluny de l’original, només consultant-lo en cas d’atac de pànic. Les decisions formen part de la segona passada. Poden ser més o menys encertades, però han de ser coherents. Si adapto un topònim (Conterburi per Canterbury) els he d’adaptar tots. L’únic nom de personatge que m’he permès de canviar, tal com explico al pròleg, és el del Capdillo-sobre-los-capdillos, que ha acabat sent l’Emir, avalat pel que va deixar escrit Martí de Riquer. Vaig pensar que un «cabdill», per al lector català del segle XXI, encara estaria massa connotat a un personatge nefast que vam haver de patir el segle XX i que encara és molt invocat.
Sap que mai m’havia parat a pensar com es traduiria Plaerdemavida en una altra llengua? Això de Pleasure-of-my-life de la traducció anglesa m’ha fet gràcia!
Plaerdemavida és el millor personatge de la novel·la i mereix tenir un reconeixement general per part del públic lector culte d’arreu del món. David Rosenthal la va rebatejar, a la seva traducció a l’anglès (actual), Pleasure-of-my-life perquè no va voler perdre la riquesa acolorida del seu renom.
La seva actualització compta amb itineraris de lectura. Ha convertit vostè el Tirant en una mena de Rayuela!
La idea va sorgir perquè uns quants amics, en saber que estava reescrivint el Tirant, em van dir que s’havien posat a llegir-lo més d’una vegada i mai no havien passat de les primeres cent pàgines, perquè se’ls feien una mica costerudes. Realment el Tirant lo Blanc és una novel·la de novel·les, fins al punt que donaria per a una sèrie de Netflix d’unes quantes temporades. Per això vaig pensar que potser estaria bé proposar un itinerari per llegir els episodis més «essencials» de la novel·la (Sicília-Rodes-Constantinoble) i em va sortir un 60% del text complet. Després, ja posats a establir un sistema tipogràfic al final de cada capítol per resseguir l’itinerari, n’he proposat tres més, dos de temàtics (Eros i Tànatos, pels episodis amorosos i els bèl·lics) i un tast, com un aperitiu, que permet dedicar-li una horeta de lectura, amb nou capítols autoconclusius de caire diferent que ens permeti fer-nos una idea del món tan delitós que habita a la novel·la. Però, a diferència de Rayuela, aquí sempre anem endavant. No hi ha salts enrere.
Més enllà del llenguatge, quina lectura en clau actual es pot fer del Tirant?
El Tirant té molts elements d’actualitat, però potser en sobresurt un: la lluita entre cristianisme i islam. De fet, un dels escenaris fonamentals de la novel·la és la basílica de Santa Sofia, a Constantinoble, l’actual Istanbul. Quan, fa poc, Erdogan la va tornar a transformar en mesquita vaig pensar en un dels capítols del Tirant on es produeix un episodi de tensió religiosa en el seu interior. Joanot Martorell es va posar a escriure la novel·la quan només feia set anys que havia caigut l’Imperi Romà d’Orient. La seva ucronia projecta un final diferent de la història a partir de la ficció. Cinc segles i mig després, vivim encara en un món que és hereu de la geopolítica que mou els cavallers de la Roca Salada a la novel·la.
En la seva introducció explica quan Albert Hauf deia que en diversos països hi havia edicions de tota mena dels seus clàssics, unes més modernitzades i d’altres fidels a l’original, i això no passava en la nostra literatura. Per què creu que això ha estat així?
Per diversos motius, però fonamentalment perquè prou feina hem tingut a preservar-los, recuperar-los i posar-los a disposició dels lectors. El Tirant va circular com a novel·la anònima (així se la va llegir Cervantes, en la traducció al castellà de 1511) i és només a partir de la Renaixença, amb Marià Aguiló i altres estudiosos, que es recupera la figura de Joanot Martorell i torna a circular el text, també en edicions adaptades i formats diversos.
Quins altres clàssics de la literatura catalana caldria posar al dia?
Probablement L’Espill de Jaume Roig. Em consta que ara actualitzen el Curial i Güelfa.
Podríem parlar d’un any aproximat a partir del qual no tindria sentit actualitzar el que s’ha publicat?
Això és un fet molt subjectiu, perquè un mateix autor actualitza els seus textos. Jo ho he fet cada cop que he reeditat alguna cosa. De vegades són qüestions menors, però sovint si comences acabes reescrivint, gairebé. Quim Monzó ho va fer amb l’edició completa de la seva narrativa breu a Vuitanta-sis contes. En va revisar la llengua i no va ser una actualització menor. De tota manera, jo crec que una operació com la del Tirant només té sentit amb els autors medievals, a hores d’ara. En els autors prefabrians n’hi sol haver prou amb adaptar l’ortografia, tot i que en alguns casos hi pot haver un bon treball filològic, com el que la filòloga Agnès Prats Soler ha fet amb la narrativa d’Eduard Girbal Jaume, que va ser contrari a la reforma fabriana i ara Edicions de 1984 l’edita amb una edició molt acurada.
De quines altres maneres es pot fomentar la lectura dels clàssics de la literatura catalana fora de l’àmbit acadèmic?
Bàsicament aprofitant la seva energia generativa. És a dir, inspirant-s’hi, rellegint-los, adaptant-los a altres llenguatges: còmic, òpera, cinema, teatre… Tot això s’ha fet amb Tirant lo Blanc i es pot fer amb tots els clàssics. Ho són perquè han tingut la capacitat de seduir moltes generacions i transcendir moltes societats diverses. Per això són clàssics, perquè són bons! Llegim-los i fem-nos-els nostres en tots els formats.
