El llegat de Pasqual Maragall

Josep M. Mañé i Francesca Català dirigeixen el documental 'Maragall i la Lluna' amb més de cinquanta testimonis
maragall i la lluna
Diana Garrigosa i Lluna Pindado.

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Pasqual Maragall és història viva de Barcelona i també de Catalunya, encara que la presidència de la Generalitat no li va donar les alegries que sí li va donar l’alcaldia de la capital catalana. Per endreçar i conservar el seu llegat, Benecé Produccions i la Fundació Catalunya Europa han produït el documental Maragall i la Lluna -dirigit per Josep M. Mañé i Francesca Català- que aplega més de cinquanta testimonis de personalitats de diversos àmbits que van treballar amb ell o que el van conèixer de molt a prop. L’eix argumental és la insòlita decisió que va prendre el 1993, un any després dels Jocs Olímpics, d’anar a dormir a casa d’una família del barri de Roquetes, al districte de Nou Barris, per saber en primera persona com s’hi vivia. El missatge que recorre Maragall i la Lluna és clar: per al llavors alcalde de Barcelona, la ciutat era la seva gent i els seus barris.

La veu principal d’aquest documental és la de Lluna Pindado, la persona que amb vuit anys va cedir la seva habitació a «aquell senyor tan important de Barcelona» que s’havia instal·lat a casa seva i a qui li sobresortien els peus del llit. Ara, d’adulta, recorda aquella experiència davant la càmera i l’aprofita per reconstruir, a través de diverses entrevistes, tot allò que va caracteritzar la personalitat, les polítiques i les línies d’acció de Maragall, potser no sempre encertades, però sí impulsades des de la pròpia convicció. Fins i tot hi ha espai per a les maragallades, sobre les quals Lluna conversa amb Ernest i Pere, els germans de l’alcalde i president de la Generalitat. També hi apareixen els testimonis de destacats socialistes com José Bono o Joaquín Almunia, en l’àmbit estatal, per parlar de l’esforç de Maragall de fer d’Espanya un país federal, o Montserrat Tura i Miquel Iceta, en l’àmbit català.

Diu el periodista Iñaki Gabilondo que encara que molts consideren Maragall com l’artífex del trencament de Catalunya amb Espanya, la realitat és que «Maragall va significar l’última gran oportunitat per evitar que això passés.» El cert és que d’oportunitats posteriors n’hi ha hagut, però és important la reflexió de Gabilondo, perquè recorda que Maragall va lluitar -quan era president de la Generalitat- per millorar l’encaix de Catalunya amb Espanya, en temps de Zapatero, quan el context polític no estava tan cremat com ara però sí condicionat pel maltractat Estatut del 2006. En el documental veiem Alfonso Guerra parlant amb els mitjans i traient pit, entre rialles, d’haver retallat diversos punts del text («esto también nos lo hemos cepillado»). Zapatero va prometre coses a Maragall que no va complir mai i al final Maragall va abandonar la presidència decebut. Ho diu la ja desapareguda Diana Garrigosa, la seva esposa: «a Maragall li van fer el llit moltes vegades.»

Una altra de les frases d’aquest documental és que Maragall confiava en la bondat de les persones, perquè ell era bona persona. Per això segurament va ser massa ingenu respecte a tot el que podia esperar dels seus companys de partit a Espanya (i a Catalunya). Com a alcalde de Barcelona aquesta bondat és la que va fer que anés a dormir a casa de la Lluna, però també que es preocupés perquè els barris més pobres de la ciutat tinguessin millores significatives. Maragall va voler inventar-se una Barcelona poderosa, que anés més enllà de les seves fronteres geogràfiques, que dialogués amb la seva ària metropolitana i que aportés una oportunitat als seus habitants independentment del barri que fossin. A Maragall i la Lluna ens recorden que aquestes ambicions a vegades topaven amb les del llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol, de qui en el documental també tenim testimoni: «com a alcalde -diu-, Maragall ho va fer molt bé, com a president de la Generalitat, tinc els meus dubtes.»

Segurament a Maragall i la Lluna es troba a faltar més documents -imatges, vídeos…- d’arxiu, i una mica més de narrativa, ja que en essència el que veiem és un llarg recull de fragments d’entrevista. Així i tot, el documental ens ofereix un retrat humà de la persona que hi havia darrere de l’alcalde i del President. Avui poca cosa sabem de Pasqual Maragall, afectat per la malaltia de l’Alzheimer, que li va ser diagnosticada el 2007. Llavors Maragall va decidir que encara podia fer alguna cosa per la societat: fer més visible la malaltia i dedicar recursos a lluitar contra ella a través de la seva fundació. El llegat de Maragall i la seva forma d’entendre la política segueixen molt presents, formen part de la història de Barcelona i de Catalunya.

Categories
CINEDocumental
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES