‘Júlia’, una nit de Sant Joan lenta i massa intensa

Raimon Molins dirigeix a la Sala Àtrium de Barcelona el clàssic d'August Strindberg, una història de poder i desig
julia sala atrium

Jordi Pujals. Barcelona / @jordipujals


La senyoreta Júlia d’August Strindberg torna al teatre a Barcelona, aquesta vegada dirigida per Raimon Molins a la Sala Àtrium. La Júlia d’aquesta versió és Patrícia Mendoza, que es posa en la pell d’una noia de bona família, benestant, força capritxosa i una mica insatisfeta de la vida que té. La nit de Sant Joan decideix sortir de la closca on viu tancada des de petita, sota una educació rígida, mancada d’amor i amb uns horitzons més aviat grisos. Ella vol deslligar-se d’aquesta vida per un moment, d’aquest món i d’aquest títol de senyoreta que l’encasella en una classe social que cada vegada l’ofega més.

Amb aquesta intenció, e deixa seduir pel Jean (Jordi Llordella), un treballador de la finca familiar que ha estat des de petit enamorat d’ella, però que ara semblava que havia començat una mena de relació amb la Cristina (Anna Roy), la cuinera. En un principi, Júlia estableix un joc més aviat innocent de seducció, sense perdre l’oportunitat de seguir fent ús del poder que li atorga la diferència de classes. Ella és una noia rica, ell un treballador al seu servei. A mesura que la funció avança, però, l’espectador veurà que d’innocent no n’hi ha res, especialment quan els protagonistes comparteixen sense pudor el seu desig.

La Júlia manté una lluita contra ella mateixa, contra tot el que representa, però els seus clixés semblen no voler abandonar-la del tot, i en Jean veu que aquell és un amor impossible. Mentrestant, la Cristina es converteix en una mena de presència silenciosa que remarca la sensació de dolor, la consciència i la impotència de sentir-se menyspreada per un home a qui estima i per una dona contra la que no té poder per lluitar. Aquesta dona, la Júlia, a poc a poc anirà perdent el seu estatus, el seu poder de dona rica es converteix en una gran necessitat d’atenció per part del Jean, a qui anirà entregant el rol dominant i qui també demostrarà que no és una simple víctima d’una dona capritxosa.

Tot plegat té lloc en la cuina, en el petit escenari de la Sala Àtrium, les parets del qual són superades gràcies a la projecció d’imatges que ens permeten ampliar la mirada en l’espai i el temps. Per la finestra de la cuina veiem una càmera que ho enregistra tot, remarcant d’alguna manera el caràcter prohibit de la relació entre Júlia i Jean, i la mirada externa, freda a estones, de la Cristina, que és qui mou aquesta càmera, com si fos la prova de l’abisme al qual s’encaminen els altres dos personatges. El recurs audiovisual és un dels punts forts d’aquesta versió, que barregen imatges d’arxiu amb el directe. També és un altre bon recurs la gestualitat coreogràfica que apareix puntualment i que sembla remarcar, per una banda, el caos emocional que senten els personatges, però també aquesta força superior i exterior que s’apodera dels cossos.

No resulta tan efectiu, en canvi, l’abús dels cops, els crits i d’una porta que s’obre i es tanca amb massa insistència. Sobre les interpretacions, Roy i Mendoza fan una molt bona feina, però a Llordella se li veuen massa les intencions, se li percep una manca de naturalitat que segurament no es notaria en un escenari més gran, amb més distància amb el públic. També cal afegir que el text d’August Strindberg, un clàssic de les lletres sueques, no és fàcil d’adaptar als nostres dies. La moralitat de la nostra societat ha canviat i també la nostra paciència com a espectadors. Cal anar més enllà, arriscar, evitar que el text se’ns presenti encallat i eliminar aquesta sensació que l’acció no avança, que ens trobem davant d’una mena de bucle, un constant estira-i-arronsa que es podria resoldre força abans. Al final, és fàcil desconnectar del que estem veient, perquè es troba a faltar més progressió dramàtica que es podria aconseguir si se li perdés la por a donar un altre aire al text original més enllà dels innovadors elements escènics.

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES