Santi Terraza / @santiterraza1
Quan el 25 de juliol de 2014, Jordi Pujol va confessar públicament, a través d’un comunicat, que feia més de trenta anys que tenia diners no declarats a Andorra, Catalunya va patir un dels sotracs emocionals més impactants de les últimes dècades. Per a alguns va ser un fort cop, que els va sumir en una profunda decepció i, fins i tot, depressió per la falla del qui havia estat la seva referència política i, fins i tot, moral. Per a altres, va ser la confirmació de l’ombra de la corrupció que envoltava l’expresident, que havien apuntat durant anys, tot i que sense aportar proves. I per a uns tercers i majoritaris –els mancats d’adscripcions i que conserven la capacitat reflexiva per a posar suficient distància en la interpretació dels fets– es tractava d’un pas més en l’ensorrament del sistema polític entès com a substrat moral del conjunt de la societat.
Al marge, però, de les lectures i de les implicacions emocionals, el reconeixement dels diners no declarats va situar la figura d’una de les persones més transcendentals de la Catalunya del segle XX a mig camí entre l’infern i el purgatori. La diferència entre un estadi i l’altre era quina rellevància acabaria tenint la seva obra de Govern, que indubtablement va suposar un element cabdal en la transformació i la modernització de Catalunya i en la projecció de la Generalitat com una institució de prestigi, també a nivell internacional.
Des del primer moment de la tempesta, la prioritat per a Pujol va ser, més enllà de demostrar la seva suposada innocència en els jutjats, la preservació del conjunt del seu llegat, especialment els vint-i-tres anys en què va presidir la Generalitat. És a dir, separar la «falla» que va suposar mantenir durant trenta-quatre anys els diners rebuts pel seu pare al marge de la Hisenda espanyola de la seva acció de servei al país, primer des de la societat civil i, posteriorment, en el terreny institucional. Quan va efectuar la declaració del 2014, Pujol es mostrava convençut que un factor condicionaria, però no pas anul·laria, l’altre. Però l’abast del cicló ho va posar seriosament en risc.
Aquest llibre respon a l’obsessió de l’expresident per a protegir el llegat de la seva acció del terrible error de no atendre els afers personals, tant la deixa del seu pare com les fosques operacions que envoltaven alguns dels seus fills i que eren de domini públic. El cos escollit és el d’una extensa entrevista efectuada durant set mesos per una persona pròxima ideològicament, però de llarg recorregut i prestigi, com és Vicenç Villatoro.
En un format amè, estructurat en capítols de diferent temàtica, l’expresident tracta diversos aspectes sobre la seva obra, el país, el marc europeu, els reptes de futur i el mateix cas Pujol. Ho fa amb una lucidesa brillant i una memòria afinada, en la qual retrata períodes, personatges i paisatges, degudament analitzats i contextualitzats en les seves respectives èpoques i espais.
El marc mental de Pujol per interpretar el present i olorar els camins del futur es construeix a partir de la lògica del passat i de la necessitat de contextualitzar què succeeix a l’exterior, tant en el conjunt d’Espanya com d’Europa. En el seu recorregut per la Catalunya dels últims cent anys, parteix de Prat de la Riba –que es manté com un dels seus principals models– i acaba en el Procés, del qual –amb la boca petita i sense ànim d’ofendre– no amaga una posició crítica, si bé en comprèn, i combrega, amb les causes que el motiven. També s’atura en Cambó, Macià i Companys, tot i que és amb Vicens Vives on troba un coixí referencial d’on sorgeix el seu ideari i la posterior acció de govern.
En tot aquest puzle de visions, reflexions i preocupacions, Pujol referencia i detalla –des d’una visió global, però també sectorial– els resultats dels vint-i-tres anys dels seus governs com a base de la construcció de país en serveis, equipaments, atencions i defensa de la identitat nacional. Un reflex del «Sant Pancraç, salut i feina», que va articular la seva campanya electoral del 1980 i que va deixar recollit en un article a La Vanguardia, previ a aquelles eleccions i que va saber connectar amb les necessitats de les classes mitjanes.
Però en el llibre–entrevista Pujol també desaprofita una excel·lent ocasió per intentar esvair els dubtes que, des del primer moment, van envoltar el capítol de la deixa. En les seixanta-sis pàgines dedicades al cas Pujol, el president prioritza per damunt de tot l’exhibició del sentiment de culpa i d’expiació, en la línia del comunicat del 2014 i responent a les seves profundes conviccions cristianes. Però no aporta prou informació sobre els orígens i tot el procés que l’envolta, que, donat l’impacte que ha tingut, necessitaria un nivell de transparència major, si el que es pretén és evidenciar que són diners d’una deixa i la seva mala gestió posterior i no d’altres ingressos il·lícits. I en aquest punt és el lector qui, a partir de les reflexions de l’expresident qui ha d’acabar traient les seves pròpies conclusions.
Però la conclusió més evident de la lectura d’Entre el dolor i l’esperança (que publiquen Proa i Enciclopèdia) és l’enorme lucidesa, sentit de la història i visió de país que mostra encara Jordi Pujol als seus 91 anys. Si els dirigents independentistes actuals en tinguessin la meitat, probablement, Catalunya no viuria la pronunciada decadència que pateix des de fa uns anys –i de la qual el mateix expresident en situa l’origen en la segona legislatura d’Aznar–. Però el que resulta terrible és pensar que si aquests dirigents actuals haguessin estat al comandament del país durant la Transició i als anys vuitanta i noranta –enlloc de Pujol, però també dels Maragall, Serra o Roca i Junyent–, Catalunya s’hagués perdut en la mediocritat molt abans i la construcció del país hagués quedat a mig fer o amb profunds defectes estructurals. La simple comparació entre els dos períodes permet comprendre l’abast del llegat de Pujol.
