‘Bearn’ en paper i en pantalla

La novel·la de Llorenç Villalonga va ser portada al cinema per Jaime Chávarri i a la televisió per Lluís Maria Güell
Imanol Arias i Fernando Rey en la pel·lícula de Jaime Chávarri.
Imanol Arias i Fernando Rey en la pel·lícula de Jaime Chávarri.

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco


Aquests dies he vist la pel·lícula Bearn, dirigida per Jaime Chávarri, de l’any 1983. No és una pel·lícula rodona, però tampoc resulta rebutjable, el que passa és que s’allunya força del llibre original de Llorenç Villalonga. Com a conseqüència d’aquest visionat, he estat uns dies immergida en el tema, i he recordat amb admiració una sèrie televisiva de l’any 1976, força digna i ben feta per l’època, molt fidel al llibre i amb un repartiment extraordinari, dirigida per Lluís Maria Güell.

Encara més, m’han vingut al cap un munt de records relacionats amb el llibre i amb tot el que es va arribar a escriure i comentar sobre el seu autor i la novel·la, durant els anys setanta. Bearn, la novel·la, em va entusiasmar quan la vaig llegir per primera vegada, en la seva quarta edició, la de l’any 1969. Més endavant la vaig rellegir amb motiu d’un club de lectura presencial i em va decebre una mica. M’ha passat, fins i tot, amb Tolstoi, això. Nosaltres canviem i els primers amors i les primeres descobertes tenen un valor afegit.

Ara l’he tornada  a rellegir i m’ha agradat molt. A l’edició que tinc no hi ha l’epíleg famós, que crec sobrer, i que no ve al cas. Com que tot és opinable hi ha qui pensa que l’epíleg resulta, avui, imprescindible. En alguns manuals canònics titllaven aquest llibre del millor de la literatura catalana fins que va sorgir la intocable Rodoreda. M’he tornat molt descreguda i ja no em fan pes els cànons, ni les etiquetes que indiquen que un llibre és el millor o dels millors de la literatura catalana.

Al capdavall tots canviem i com vaig escoltar de jove, a un molt bon professor de la universitat, la literatura (i jo diria que l’art i moltes coses més) funcionen com la borsa fins que se’ls atorga el distintiu de clàssic i passen a ser intocables, com Gaudí. Però, compte, no hi ha cap valor segur, tot es pot devaluar en algun moment. Bearn és avui lectura obligatòria als instituts, cada dia m’agrada menys això de les lectures obligatòries amb treball convencional afegit. Però potser son útils, qui sap.

El gran valor del llibre, més enllà del final dramàtic i dels maçons, són els seus protagonistes principals però, també, els secundaris. Al darrere de les opinions i les converses d’aquest senyor feudal d’estar per casa hi ha molts lectures, molta saviesa, moltes cites en francès, en llatí, en català, que, avui, pagaria la pena documentar més a fons, al final del llibre. Potser s’ha fet en noves edicions i no ho sé. Hi ha també molt d’humor, humor fi, ironia a vessar, que afecta la majoria de personatges mes o menys importants. La pel·lícula no va saber o no va voler copsar tot això, molt present a la novel·la televisiva de 1976.

La sèrie la va protagonitzar Ángel Picazo, un molt bon actor del qual corria la brama de si era fill il·legítim d’Alfons XIII, ja que hi retirava. La senyora era Carulla, molt jove i maca. Joan Mayol l’interpretava un actor que després es va passar més aviat al doblatge, Roberto Martín, i la seductora Xima era Marisa Paredes, esplèndida. I s’hi poden retrobar, ja que els vint capítols de menys de mitja hora estan penjats a la xarxa, un munt de secundaris coneguts, al menys coneguts dels qui ja som una mica grandets, com ara Joan Borràs, sense barba, Josep Maria Angelat i d’altres.

La pel·lícula té un repartiment prou acurat en el qual, pel meu gust, destaca Amparo Soler Leal, magnífica. Fernando Rey és un bon actor però jo crec que no acaba d’encaixar en el paper. Imanol Arias era jove i guapo però, com actor, estava molt verd. I Ángela Molina no m’ha acabat mai de fer el pes, tot i que a la primera part, quan és jove i seductora, es defensa.

Les diferències amb el llibre són rellevants, escurcen la durada temporal de la història, cosa que la desvirtua, es troben a faltar molts fragments imprescindibles per entendre el tarannà dels personatges. Al pobre Joan Mayol, que tants problemes morals i religiosos té, a la pel·lícula li concentren els neguits en el tema sexual. Hi ha un excés de folklore mallorquí i de vestits regionals, per al meu gust. I, en canvi, es passa per alt la mena d’uniforme simbòlic, perruca del XVIII i hàbit franciscà, que vesteix el protagonista quan decideix fer bondat d’una vegada.

Crec que valdria la pena fer una biografia acurada de Villalonga, de gruix, actual i documentada i, si pogués ser, obra de l’Agustí Pons, a l’estil de la de la Capmany. Com també, si hi hagués calerons, es podria endegar una bona sèrie de Bearn, acurada i tan llarga com calgués, en mallorquí, és clar. Però corren mals temps per a aquests iniciatives i per a fer segons quin bunyol val més no fer res i rellegir el llibre o mirar-nos de nou la de la televisió d’aquell 1976, tan llunyà i, de vegades, enyorat i tot, a causa de les esperances i les il·lusions que teníem, lligades, de forma inevitable, a l’edat tendra. Aquells anys, per a mi, son ja com els  paradisos perduts del senyor Tonet de Bearn el qual, de moment, deixaré descansar una mica.

Categories
CINEDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES