Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
En els temps que estem vivint publicar un llibre amb el títol de Por qué soy monárquico (Ariel), que és com una mena de declaració de principis, ja em produeix un gran respecte. L’autor, un dels periodistes culturals actuals més reconeguts i llegits, que acaba de publicar el seu excel·lent assaig biogràfic sobre l’escriptor Baltasar Porcel, no ha volgut dissimular el seu contingut rere un títol menys compromès.
Sergio Vila-Sanjuán pertany a una família que, durant quatre generacions, ha tingut una gran relació amb la institució monàrquica espanyola. Una relació basada en la lleialtat i el respecte, per part de persones cultes i intel·ligents, liberals, que no van tenir problemes en establir fortes relacions familiars amb homes d’altres ideologies, fins i tot en uns temps tan complexos com els que van viure. La qüestió familiar i afectiva no és menor, tot compta, a l’hora d’opinar sobre qüestions importants i amb un gran component ideològic.
Vila-Sanjuan incideix en el caràcter simbòlic i representatiu de la monarquia, un sistema de govern que funciona, i molt bé, en uns quants països europeus avançats, que sovint se citen com a models, fins i tot a l’hora d’imaginar una Catalunya independent del futur. A través de les anècdotes personals i a través d’un mosaic de personatges que desfilen pel llibre, assistim a una visió determinada de la història contemporània d’Espanya.
L’autor cita textos i discursos, no defuig temes espinosos, potser sense entrar-hi a fons en algun moment, i insisteix en separar el càrrec institucional del factor humà dels reis o, com en el cas de Juan de Borbón, dels aspirants a rei que no van tenir sort. El llibre pot incomodar els dogmàtics, de vegades no s’intenta debatre ni raonar, en segons quins temes, sinó que hi ha una tendència estranya a deixar en l’oblit i el silenci les opinions que no ens agraden.
Malauradament les actuacions personals han contribuït sovint a malmetre la imatge dels monarques, com en el cas de Juan Carlos, que, després de ser acceptat amb reticències, va acabar per esdevenir una persona amable i ben valorada, fins als seus darrers capteniments i corrupteles. En el cas de Felip VI, la seva imatge, més distant que la del seu pare, i el discurs espinós a l’entorn del tema català -molt desafortunat, segons la meva opinió, i que l’autor posa en valor des d’una òptica més general- han generat a casa nostra un rebuig evident.
No m’estranya que l’autor faci referència, en alguns moments del llibre, a la famosa frase de Welles, sobre allò de què el final feliç depèn d’on acabis la història. El cas del president Pujol, amb certs paral·lelismes amb el de Juan Carlos, és un altre referent d’aquests canvis de valoració. A casa meva recordo que insistien sovint en com hauria estat la memòria de Petain si hagués mort abans de la Segona Guerra Mundial.
Es pot no estar d’acord amb els sentiments i les sinceres opinions de Vila-Sanjuán, i creure que la monarquia és, avui, una institució sense sentit, a causa, entre d’altres, del seu factor hereditari. Aleshores també cal raonar sobre perquè una institució amb un alt component simbòlic funciona en països moderns i avançats, i no defugir la reflexió que comporten determinades contradiccions. Per altra banda, molta gent que condemna aspectes com el tema hereditari no té manies a l’hora de col·locar o facilitar la col·locació de fills i parents en càrrecs que ells han ocupat, tant en el món laboral com el polític.
És aquest, en resum, un llibre coratjós, que pot fregar, avui, allò de la incorrecció política i que convida a la reflexió, una activitat que sembla estar gairebé en desús a moltes tertúlies actuals als mitjans, ja que sovint, més que no pas debatre postures diferents amb sensatesa, es cau en la desqualificació o en insistir sobre els discursos sense fissures, que freguen el dogmatisme.
