Manel Haro. Barcelona / @manelhc
El cartell era com per no perdre-se’l: el pianista Marco Mezquida (Menorca, 1987) i l’organista Juan de la Rubia (Vall d’Uixó, 1982) sobre l’escenari del Palau de la Música entregats a un salvatge joc d’improvisació al voltant de l’obra de Bach. Ho han fet dintre del cicle Palau Fronteres, que vol fer dialogar la música clàssica i la contemporània per oferir una nova experiència artística a uns espectadors als quals se’ls avisava –abans de començar la cita- que calia escoltar amb la ment oberta. I tenia tot el sentit fer-ho, perquè aquest no era un concert per a oïdes puritanes, sinó per a esperits rebels, per a persones que entenen Bach no només com un venerable tòtem de la música barroca, sinó també com un artefacte encara actiu que pot provocar noves lectures de la seva obra com les que ens van proposar Mezquida i De la Rubia.
El programa va recórrer diverses peces del compositor alemany, com els preludis d’El clave ben temperat, motius de les Variacions Goldberg i fragments de concerts, corals, fantasies i àries del Kantor de Leipzig, amb dues composicions concebudes expressament per a aquest concert: una Fuga a cinc veus escrita per De la Rubia i una Passacaglia de Mezquida. Com deia l’organista titular de la Sagrada Família en acabar l’espectacle, tota la música que va sonar en el concert era de Bach o bé inspirada en ell, i certament Bach va ser una presència que s’anava percebent en diferents intensitats i amb una gran varietat de registres, la qual cosa ens va permetre apropar-nos d’una manera inèdita a algunes de les seves peces menys populars.
Ara bé, un bon exemple de la inventiva i el caràcter que Mezquida i De la Rubia van imprimir al concert, i de l’alt grau d’enteniments entre ells, va ser el batec dels motius de les Variacions Goldberg, expressats aquí amb magnífica irreverència -si se’m permet dir-ho així- però profund respecte, amb ganes no només d’interpretar Bach, sinó de fer-lo créixer. Difícil definir un resultat que només es pot entendre escoltant-lo. Per altra banda, un dels estímuls d’aquest concert era veure la desimboltura de De la Rubia –referent indiscutible amb l’orgue– al piano, especialment davant d’un gran intèrpret com és Mezquida –també un referent, en l’àmbit del jazz, però que excel·leix igualment en altres gèneres-, i el cert és que els dos van fer una feina impecable. Fins i tot quan el menorquí es va atrevir amb l’orgue. Al cap i a la fi, d’això anava la cosa, de trencar fronteres.
Aquesta sort de batalla de titans va tenir una altra implicada, la de l’artista visual Alba G. Corral (Madrid, 1977), qui va projectar imatges abstractes sobre els diversos elements de l’escenari del Palau, establint-hi un altre diàleg transversal amb els intèrprets, fent que a estones semblés com si la música de Bach tingués la capacitat de modificar la llum i l’estructura de les superfícies de l’escenari. En definitiva, tot un repte visual i musical per recordar que Bach componia però també improvisava, i per reivindicar que fins i tot a Bach se’l pot fer reviure amb gosadia contemporània. Una bona forma perquè els déus segueixin regnant en l’Olimp de la música.
