Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Sovint em passava, quan parlava amb lectors fidels de Murakami, que coincidien a recomanar-me, d’entre tots els seus llibres, Kafka a la platja (labutxaca/Tusquets). Amb el temps he anat llegint diverses de les seves novel·les, com Tòquio Blues, El meu amor Sputnik o After Dark, però aquesta recomanació la deixava per algun moment adequat, que sembla que ha arribat ja. No fa gaire, parlava amb un traductor japonès, Ko Tazawa, que em deia que Murakami era un autor molt valorat al seu país, però que trobava que es repetia massa. En certa manera, he de donar-li la raó: hi ha temes que van apareixent en els seus llibres, com és el sentiment de solitud dels personatges, la necessitat de fugir, les conseqüències emocionals que els fets de la vida tenen en l’esdevenir de les persones i, és clar, els elements fantàstics que es fonen amb la realitat. He de dir, però, que trobo que aquestes repeticions no resten, sinó que des d’històries diferents van construint un univers literari que és el que els lectors esperem trobar.
A Kafka a la platja el protagonista és un adolescent de quinze anys que decideix marxar de casa. La seva mare fa anys que va fer el mateix i d’ella no en sap res. El pare, un escultor excèntric, va formular-li una profecia com la d’Edip: algun dia el protagonista matarà el seu pare i s’enllitarà amb la seva mare. A banda d’això, Kafka -així decideix dir-se- té una mena de veu interna, com un amic invisible, que li va marcant el camí. Des del moment que Kafka agafa un bus cap a un destí incert, va coneixent persones que van posant el seu gra de sorra en el procés de transformació del noi. Kafka a la platja és precisament això, una novel·la de transformació. Paral·lelament a la història principal, Murakami ens va explicant altres històries que tot i que semblen no tenir punts de connexió amb l’eix argumental central, a mesura que avancem en la lectura, veurem que, en essència, tot forma part del mateix relat. Per dir-ho d’una manera molt sintètica: tot el que ens trobem en aquesta novel·la està encaminat a canviar el món del protagonista, com si l’univers fes temps que hi treballa en aquesta tasca.
Com no podia ser de cap altra manera, tots els personatges tenen el seu petit drama, el seu petit neguit o la seva petita lluita. Sovint ens trobem en Murakami que els personatges són homes i dones que en el passat van tenir una vida feliç, però alguna cosa ho va espatllar. Com a resultat d’algun fet concret, aquestes persones ja no són les mateixes i per molt que lluiten per tornar a ser-ho, s’acaben embarrant una mica més. El destí, en les novel·les de Murakami, està escrit, forma part d’algun engranatge més gran i inabastable. Per això el pare de Kafka pot pronunciar la profecia i per això sap amb certesa quin és el seu propi destí. De la mateixa manera, hi ha un altre personatge, un home gran amb capacitat per parlar amb els gats, que va acomplint una missió que no sap cap on el portarà, perquè sap que aquest encàrrec respon a esferes que no pot qüestionar.
Pot semblar que el desenllaç deixa massa portes obertes, però cal reflexionar sobre el que acabem de llegir. Recordem: no és tan important el que passa al voltant de Kafka, sinó el que afecta directament al protagonista. El lector ha de recordar què pretenia el personatge al principi, com es trobava, i com ha evolucionat fins al final. En general, crec que totes les novel·les de Murakami són una oferta per reflexionar sobre nosaltres mateixos i sobre el món que habitem, aquell que construïm nosaltres com si fos la nostra casa. No exagero si dic que un dels llibres que més coses m’ha dit sobre les relacions humanes i sobre com passem per diferents etapes en la vida és El meu amor Sputnik. Kafka a la platja és considerada per molts la seva millor novel·la. Jo no diria tant, a mi m’han seduït més altres històries seves, però no puc negar que aquesta és una obra ambiciosa i escrita amb enorme sensibilitat que he gaudit en tot moment. Murakami és d’aquells autors que segons quina sigui la teva experiència vital i segons en quin moment de la vida et trobis, et pot dir unes coses o altres. Per això les seves novel·les no caducaran mai, perquè per parlar d’una realitat molt concreta, recorre a temes que són universals i a situacions i contextos que s’escapen del nostre món físic. Això implica que l’autor japonès ens ensenya a sortir de nosaltres mateixos per entendre’ns millor. I per mi això té molt valor.
