Sobre l’escenari del Liceu tenim una producció de Lucia di Lammermoor inspirada en el cinema clàssic, una soprano que ha cantat per nombrosos teatres de renom i un tenor belcantista que és sinònim d’excel·lència. Què pot anar malament? Comencem per Nadine Sierra. La soprano es llueix al final de l’ària de la bogeria: la seva veu s’eleva cantant amb els ocells, es fa abstracta, brilla per si mateixa. Sierra ataca les notes amb una meravellosa precisió que treu l’alè i, tot i que el sobreagut perd presència i color, la veu és sana i més que suficient per al paper. La resta d’aspectes, però, deceben. No hi ha interpretació dramàtica, cap treball de timbrar la veu, cap mostra de vulnerabilitat. Tècnicament correcte però sense espurna, sense colors. Una font, un desig, una al·lucinació i un crit de dolor sonen igual.
Per contra, Javier Camarena interpreta cada paraula i nota com si fossin totes rellevants. La seva treballadíssima projecció i col·locació de la veu li permet una dicció exquisida que possibilita, per exemple, una multitud d’accents damunt de consonants (erres, tes) i vocals o timbrar cada nota a voluntat. Per acabar-ho d’adobar, coneix els mecanismes que mouen les melodies donizettianes i les projecten a l’eternitat. De greus timbrats a aguts sonors, la seva interpretació sempre és conscient i atenta al detall. Però no és aquest un paper on llueixi, com sí va poder fer amb I Puritani al mateix Liceu. No hi ha moments de bis, de descàrrega d’adrenalina: un Edgardo que demostra tècnica, treball i disciplina però que no va més enllà.
Decebedor Alfredo Daza com a Enrico Ashton. La veu és gran i es projecta però el resultat de l’emissió no és belcantista: presenta un timbre agre, una afinació a vegades dubtosa (resultat d’una emissió no gaire ortodoxa) i dicció difosa. El Raimondo de Mirco Palazzi passa gairebé desapercebut: una falta absoluta d’accents impossibilita qualsevol aproximació al personatge. Anna Gomà i Moisés Marin compleixen en els seus respectius papers. Per la seva banda, l’orquestra i el cor del Liceu sonen bé, atents a les direccions del director. La il·luminació de la producció a càrrec de Rainer Casper és preciosa, i el treball de vestuari de Julia Kornacka satisfà.
La direcció musical de Sagripanti és capritxosa, voluble i a vegades incomprensible. Com ja hem mencionat, l’orquestra i el cor sonen bé (des de la fila tretze de platea) però en moments com al final de l’acte segon (on una velocitat excessiva converteix les melodies de l’escenari en vents huracanats) o durant la mort d’Edgardo (amb unes pauses entre nota i nota que, més que sublimar el dolor, el converteixen en letargia) sembla que es perdi el control de les idees i aquestes passin a tenir prioritat per damunt de la partitura. Si es perd el ritme de la dansa (com al recent concert de Les Tres Reines, al final del Devereux) que utilitza Donizetti per a construir el drama, no hi ha res a fer.
Pitjor, però, és l’experiència de la direcció d’escena de Barbara Wysocka: rarament ha tingut tant poca força una pistola damunt l’escenari com en aquesta Lucia, on tots els personatges sembla que en portin una però no la facin servir mai. O les cartes escrites a ma, que es mouen per l’espai com armes de destrucció massiva però que desapareixen tant sols arrugant-les. O una nena que es passeja per l’espai sense oferir cap comentari a l’obra. O un grafit de la paraula Ashton que es ratlla amb esprai a l’inici de l’obra i uns treballadors apareixen a netejar-lo però el deixen exactament igual. O un cotxe que entra i surt sol d’escena, però mai se sap ben bé per què. O unes projeccions de Camarena o de la nena Lucia que no generen cap sensació.
Si la idea darrera d’aquesta Lucia di Lammermoor era portar-la als inicis del segle XX, no queda clar; si el que es volia era oferir un comentari kitsch sobre els referents populars culturals de la indústria cinematogràfica, no s’ha notat. En definitiva: una Lucia descolorida que parteix d’una bona base però que, a dia d’avui, segueix bastant verda.
